Aquest cap de setmana s’han reunit el congrés del PP i l’Assemblea del PDeCat. Ambdós tindran conseqüències a curt i mitjà termini. El PP ha escollit Casado, l’ala més extrema del PP cridant a “reconquerir Catalunya i fer de Tabarnia una realitat”. El PP, Ciudadanos i Vox competeixen en el llenguatge neofalangista del nacionalisme espanyolista, per ells tot el que no sigui la derrota manu militari del sobiranisme es una humiliació per la sacrosanta “unidad de España”.
Paral·lelament, a Barcelona es desenvolupava l’assemblea dels neoconvergents, refundats per allunyar-se de l’ombra de la corrupció, que de nou apareixia amb el pacte entre Oriol Pujol i la Fiscalia, admetent els delictes per corrupció.
L’Assemblea del PDeCat va significar una nova crisi ja que es va convertir en un batalla pel poder i l’assalt del puigdemonisme sota la sempre rendible divisa de la “unitat”, en aquest cas al voltant de la Crida Nacional per la República impulsada dies abans per Puigdemont. És un nou intent, i ja van uns quants, de sectors convergents per continuar mantenint l’hegemonia de la dreta en el procés per l’autodeterminació de Catalunya. Per a ells, la unitat sempre passa primer per manar ells i desprès per fer el que ells volen, sinó són sempre els altres els que trenquen la unitat.
Òbviament, el debat no va girar sobre qüestions ideològiques o socials, el PDeCat a Madrid segueix votant o proposant lleis que ataquen directament els interessos de les classes populars, p.e. el desnonament exprés i a Catalunya encara és l’hora de que el govern posi en pràctica alguna decisió política. Tot va girar al voltant si la República Catalana s’ha de proclamar de “forma immediata” o “al més aviat possible”… amb qui, quin contingut, quines aliances, quina correlació de forces, quin full de ruta pel govern? Cap proposta. És tracta de seguir al líder, encara que sigui el mateix líder que el dia abans de pseudo proclamar la República volia convocar eleccions “autonòmiques”. Cap balanç, silenci eixordador.
Cert que es necessita sumar forces per avançar cap a la república, però sumar no significa posar-s’hi darrera de Puigdemont i dels nous convergents, sumar significar crear sinergies i aliances reals entre diferents forces polítiques, sindicals i socials. La Crida de Puigdemont pot generar algunes il·lusions, però no sembla el millor camí per “eixamplar la base social”, i també pot crear decepcions pels que lluiten per una república catalana que també representi un nou país que tingui en compte les reivindicacions i necessitats de la gent treballadora. Menys hiperlideratge i més confluència social i popular.
La Crida de Puigdemont serà inversament proporcional a la repetida mil i una vegades “voluntat d’eixamplar la base social”, ans al contrari expulsa als que entenen l’alliberament nacional com part de l’alliberament social i que per la unitat d’acció (per les llibertats, pels drets, contra la repressió) mai permetran que es tradueixi en un embat uniformitzador. Les proclamacions unitàries de «veniu a mi» no funcionen.
Aquesta operació es basa en la Convergència territorial i està vinculada al programa neo-convergent de matriu liberal privatitzadora. Sumar-s’hi simplement allunya la perspectiva d’hegemonia d’esquerres a l’emancipació nacional. Ha nascut per acabar amb la unitat des de la diversitat, sí és quelcom és poc unitària i això no ho arriben a maquillar les incrustacions de gent que ve de l’esquerra. Ben al contrari, els que lluitem per l’hegemonia republicana i de les esquerres, inspirades en els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, sabem que és temps d’aliances, que cal acords democràtics entre forces diferents, fins i tot amb moltes contradiccions socials.
26 de juliol de 2018