En poc més d’una setmana Barcelona ha commemorat les dues cites Olímpiques de les que ha estat protagonista.
Naturalment la més coneguda és del 92, de la que se’n compleixen 25 anys. L’altra Olimpíada, la del 1936, fou l’Olimpíada Popular organitzada per entitats, ateneus i clubs esportius de base popular i obrera d’arreu d’Europa.
No va poder celebrar-se, malgrat que hi estaven inscrits prop de 6.000 atletes de 23 països, doncs el mateix dia que havia d’inaugurar-se, el 19 de juliol, el cop d’estat feixista contra la República va significar l’inici de la guerra civil i la revolució a Barcelona.
L’Olimpíada Popular també es coneguda com Els Jocs Oblidats. Els 40 anys de dictadura i els 40 anys de des-memòria de la transició l’han fet pràcticament invisible per la majoria de catalans, esmentar-la era tabú pel dirigents del Comitè Olímpic Internacional (COI) al capdavant del qual hi havia un antic franquista com Samaranch que va imposar el silenci als dirigents de la Barcelona del 92.
Nogensmenys, els valors de la fraternitat, la igualtat entre races i la pau de l’Olimpíada Popular del 36 eren una esmena a la totalitat de l’Olimpíada de Berlin, convertida en una maquinària de propaganda del nazisme i uns Jocs alternatius a l’esport elitista i mercantilitzats del COI.
En molts aspectes la Barcelona olímpica del 92 és deutora de la l’Olimpíada Popular del 36 que era la Setmana de l’Esport i la Cultura, doncs la pràctica de l’esport formava part del dret a la cultura de les classes populars o l’organització que era bàsicament de voluntaris i voluntàries i com en el 92, la ciutat ho va viure com una festa i un projecte col•lectiu que situava Barcelona, en aquell cas, la Barcelona republicana com capital de l’antifeixisme i l’antiracisme.
L’acte institucional, per part de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, d’Homenatge a l’Olimpíada Popular del passat 19 de juliol –on van ser-hi les entitats com el CADCI o l’Ateneu Enciclopèdic Popular, els ciclistes britànics dels Clarion o Maria Salvo i els germans Cànovas que van viure aquell moment històric- no han tingut, ni de lluny, la repercussió mediàtica que la Barcelona del 92. Es pot pensar que es lògic per l’impacte que va tenir sobre Barcelona i Catalunya. Però és que l’Olimpíada Popular no compta amb cap espai on es pugui interpretar, no hi ha cap centre de documentació, ni molt menys amb cap museu com si té Barcelona 92 que per cert porta, encara, el mal nom de Samaranch.
Necessitem una anàlisi crítica sobre el seu impacte. Una declaració institucional de l’Ajuntament de Barcelona ha condemnat la repressió i tortures contra els i les detingudes del moviment independentista al 1992. També és convenient una revisió crítica de la Barcelona convertida en marca i mercantilitzada en mans d’un holding liderat per empresaris privats, com Turisme de Barcelona, que s’ha apropiat dels beneficis (des de transformacions urbanístics a l’autoestima col•lectiva) i fent que el motor del desenvolupament econòmic sigui un model especulatiu, l’encariment del preu de l’habitatge o la privatització de l’espai públic.
L’Olimpíada Popular del 36 i els seus valors republicans segueixen vius a Barcelona ciutat refugi, que es manifesta al crit de Volem Acollir, que segueix sent rebel en les seves lluites i enfront d’aquells que, emprant la il•lusió d’un gran esdeveniment, van posar Barcelona en venda.
27 de juliol de 2017