30 milions de visitants trepitgen Barcelona en una Catalunya de 7,5 milions d’habitants. Els barris de Barcelona es rebel.len. Els preus pugen per sobre la mitjana estatal. Les Kelly, cambreres de pis als hotels, denúncien sous i condicions laborals impossibles de suportar.
Tanmateix el Temple de la Sagrada Família no paga ni impostos estatals ni municipals, dels 4,5 milions de visitants, i dels 15 milions que s’hi acosten.
El negoci que genera el turisme es queda en unes poques mans. En canvi els tipus d’activitats fomenten el treball precari, junt amb una desestabilització de l’hàbitat urbà i natural.
La manifestació de la Barceloneta i el pregó en el bicentenari de les Festes de Gràcia, per part de Roger de Gràcia i Agnés Busquets, han posat el crit al cel de quelcom que s’ha constituït en un turment ciutadà.
El veïnatge se sent invadit i resulta exclòs del seu espai vital. La massificació és perniciosa, hi ha incivisme, especulació i descontrol.
Els poders econòmics han fet campanya denunciant una turismefòbia, tapant la depredació i anarquia creixent per moments.
No es pot seguir així. No hi ha turismefòbia. El que sorgeix és una consciència de les conseqüències destructores de l’activitat comercial, immobiliària i especulativa entorn de la massificació del turisme. No es vol patent de cors per una massificació insostenible.
La ciutadania catalana i barcelonina han d’establir, i poder decidir, tant sobre l’ús de l’espai públic, com de l’activitat econòmica, en tot allò que els afecti.
Els drets dels veïns i veïnes han de ser el fonament que endreçi la convivència amb totes les persones visitants que coneixem com turistes.
Els drets i condicions laborals de les persones treballadores a les empreses han de resultar la norma bàsica per foragitar l’arbitrarietat i la precarització.
Convivència i respecte entre els habitants del territori i la natura. És la norma d’un acord ciutadà que Ajuntaments i Generalitat han de construir.
17 d’agost de 2017