A l’Any 2 de la Covid-19 (2021 dC) el govern estatal fuig d’estudi sobre les derogacions compromeses de les lleis del PP, sense atrevir-se a fomentar perspectives i alternatives republicanes al règim constitucional monàrquic de 1978, ni afrontar-se a la patronal i els grans poders econòmics, malgrat el que permet fer la UE és limitat i condicionat per la promesa dels fons financers. Segons el president Sánchez, resoldre la crisi endèmica entre Espanya i Catalunya no és de sentit comú, ni el que realment importa a la ciutadania. La lluita de la vaga del metall de Cadis ens mostra un altre camí de mobilització per enfocar la crisi econòmica, pandèmica i democràtica republicana.
La inflació del 5,5 % erosiona els salaris mentre la precarietat, la pobresa i la desindustrialització s’incrementa. A la fi de l’any no hi ha derogació de la reforma laboral del PP, sinó un retorn de la ultractivitat, una mínima reducció de la precarietat, límits a la temporalitat o recuperació parcial dels convenis de sector sobre els d’empresa. No es deroga la Llei mordassa, la LOMCE resulta nímia, els municipis segueixen tenallats per les lleis del règim local (Montoro), la Llei d’Habitatge, promoguda des de les PAH, foragitada, les Elèctriques imposen preus de fam, la Fiscalitat segueix molt per sota de les mitjanes europees, hi ha impunitat del frau i la corrupció. Afegim-hi l’onerosa pervivència de la Llei d’estrangeria. La convivència entre l’Estat i Catalunya o un futur proper republicà tampoc forma part de l’agenda del govern de coalició entre el PSOE i UP.

Un balanç galdós pel govern estatal.

Tanmateix els resultats tangibles que reclama el president de la Generalitat, Pere Aragonès, es poden desitjar, però sense fomentar miratges del diàleg i negociacions parlamentaris o governamentals que no siguin esperonats i determinats per la lluita i mobilització treballadora i popular. Això no significa bloquejar cap diàleg, sinó que cal construir alternatives i perspectives polítiques des del més profunds de les necessitats populars, treballadores, socials, municipals, climàtiques, feministes, democràtiques, autodeterministes i republicanes.

Les espurnes de futur les albirem en les mobilitzacions que sorgeixen, petites però persistents, en totes les vessants de la societat, amb les excepcions més massives feministes, per la independència i per l’escola en català. A l’Atenció Primària i els Hospitals, ara mateix alerten des de l’Hospital del Mar que estan col·lapsats; la vaga del Bus turístic de Barcelona (subcontractació i estafes en els sous); La vaga del servei de neteja de Salt per la millora de les condicions laborals i l’eficiència. La diversitat de mobilitzacions que cada setmana sentim pels carrers és l’escalf a la reivindicacions ciutadanes, el caldo de cultiu d’on pot sorgir l’alternativa política.

El màxim consens necessita que a la Generalitat sigui efectiu un lideratge de les esquerres que defensi els interessos de la immensa majoria de la població treballadora enfront de la petita minoria dels poders econòmics.

Les guspires de les mobilitzacions treballadores i republicanes son les que s’han de convertir en flames poderoses, per un 2021 que aconsegueixi l’amnistia, alhora que posi les aliances que permetin avançar cap a la república i l’autodeterminació.

30 de desembre de 2021
Artículos relacionados