La reunió dels principals actors polítics a Elna, aplegats per Òmnium en el seu 60é aniversari, ha estat tot un èxit. Després de mesos, fins i tot anys, de confrontació política entre Junts per Catalunya i ERC, el simbolisme d’un retrobament entre Puigdemont i Junqueras, i també amb l’Anna Gabriel, ha frenat un malestar que anava creixent.
La conclusió política d’aquest acte podrien ser les paraules de Cuixart: «Ho tornarem a fer. Ho farem junts i ho farem millor». Però si aquesta és la conclusió, això vol dir que la política de buscar la divisió del contrari per guanyar purs rèdits electorals – dins de l’autonomisme esgotat- , ha de donar pas a una política al servei de les classes treballadores i populars. El que els partits que estan al govern han de “cedir” és en defensar els desnonats, les que no tenen treball o les dones que cobren menys i son menystingudes.

Elna marca també els dos objectius immediats que ha d’arrabassar la unitat: la Amnistia i el Dret a l’autodeterminació. Per arribar a que estiguin sobre la taula de manera concreta fa falta encara guanyar molta gent que no és independentista, però que vol treure de les mans de jutges franquistes el poder que els hi han donat els sectors més reaccionaris del règim, els partits de dreta i ultradreta i el mateix PSOE. I per fer això la mateixa ANC ha de canviar i buscar de nou la mobilització ampla i popular. El proper 11 de setembre serà una ocasió per veure-ho.

Davant aquestes passes unitàries, s’alcen però els núvols d’amenaces. No només es tracta de la repressió que segueix, sigui a través dels tribunals ordinaris o del “tribunal” de comptes, sinó també uns nomenaments de ministres que no deixen clar què vol fer Sánchez. Què te a veure el “diàleg” entre el govern de l’estat i de Catalunya amb les declaracions de la nova ministra territorial dient que “l’independentisme hauria d’haver aprés la lliçó” i que “Puigdemont i la resta de catalans fugits hauran de ser jutjats”? És aquest el diàleg que vol?

Si la repressió continua i tot el que es pot discutir és dins d’una Constitució del 78, sota el marc mental de barons socialistes monàrquics i antiindependentistes catalans, està clar que tindrà curta durada la taula de diàleg.

Junt amb les declaracions i mobilitzacions polítiques, aquests mesos de juny i juliol estan sent atípics mesos de mobilitzacions obreres i populars. Durant juny treballadors de bancs de BBVA i La Caixa van protagonitzar dies de vaga davant els EROs que presentaven les respectives direccions. Del costat de la població afectada per la reducció d’oficines, caixers i personal, pensionistes de CCOO es manifestaven “contra la bretxa digital” davant els bancs. També s’han mantingut les mobilitzacions de CCOO i UGT contra les reformes de les pensions i laborals. I la setmana passada les treballadores de Sacyr feien vaga i es manifestaven a l’aeroport de Barcelona demanant l’aixecament de l’ERO de la meitat de la plantilla quan els vols tornen a ser gairebé els habituals dels estius passats. Junt a les mobilitzacions obreres 300 entitats ecologistes es van mobilitzar davant l’intent d’ampliació de l’aeroport que es carregaria un dels espais més emblemàtics del delta del Prat: la llacuna de la Ricarda.

Des de molts punts de vista i aspectes, doncs, no es pot seguir amb aquests tipus de polítiques del passat. Fa falta un tomb democràtic o hi haurà nova crisi de gobierno. La dreta espanyola no fa vacances. Però a Catalunya fa falta una unitat que englobi un pla de xoc social, ecològic i de justa transició que sigui una perspectiva industrial diferent a tornar al turisme massiu i depredador. Alhora necessitem, tant com la pluja que no cau, que comenci a veure’s ni que sigui un fil d’estratègia comuna de l’independentisme i sobiranisme. Per exemple, una lluita comuna i general per l’Amnistia.

Dijous, 22 de juliol de 2021.
Artículos relacionados