| Hi ha enyorança de sables a l’Exèrcit de Terra i de l’Aire. Els excomandaments d’ambdues armes són un exponent de l’ànima militarista de l’Estat i dels estaments poderosos que han tractat les crisis històriques amb ma de ferro i dictadures. El llegat franquista aflora en la crisi estructural del règim de 1978, agreujada per la crisi econòmica de 2008 i la pandèmia 2020. Finalitzar d’una vegada amb aquest despropòsit reaccionari vol dir dedicar els cinc sentits a generar condicions per una alternativa republicana. |
| L’Estat cruix. Els diferents estaments -Rei, Judicatura, FFAA, alt Funcionariat- es confronten amb el govern de coalició PSOE-UP. Aquestes institucionals fan causa comuna amb la Jerarquia eclesiàstica catòlica, les grans finances, fortunes i poders econòmics. Parlen el mateix to i continguts que Vox i PP. Se’n diu franquisme sociològic. És una realitat ben tangible que beu i s’alimenta del propi Estat. El règim constitucional de 1978 està ben impregnat i determinat pel poder econòmic, polític, ideològic i moral dels guanyadors de la guerra de 1936-39, els torturadors i explotadors de la població treballadora, els que limiten i tutelen les llibertats, que impedeixen la lliure decisió sobirana de les diverses nacions, privilegien una llengua i unes ètnies mentre discriminen i sotmeten a les altres, segueixen considerant el “tot si val” per impedir les llibertats i institucionalització republicana. Les Forces Armades tenen la funció constitucional de garants de la unitat transicionada neofranquista, amb el Rei com a capità general de tots els exèrcits i cap d’Estat. En una carta al Rei Felip VI, els militar jubilats titllen l’actual Govern de «socialcomunista avalat per filoetarres i independentistes», consideren que l’Executiu posa en perill la «cohesió nacional». Al document expressen el seu suport i lleialtat al monarca «en aquests moments difícils per a la Pàtria», mentre asseguren que Espanya viu una situació de «deteriorament», en la qual la «cohesió nacional» corre greus riscos, «tant al seu vessant polític com econòmic i social». Al final de la seva vida, quan Francesc Pi i Margall repassà la seva llavor dels 38 dies com a president de la I República (de l’11 de juny fins al 18 de juliol de 1873), va esmentar ben clar que el seu projecte federalista, democratitzador i social de l’Estat, havia estat impossible de concretar pel bloqueig de l’exèrcit, els jerarques funcionaris, l’Església i els Terratinents. Uns anys més tard fou Joaquin Maurin (fundador de la Federació Comunista Catalana-Balear, del Bloc Obrer i Camperol i, amb Andreu Nin, del POUM) va esbossar el retrat més clar del paper de l’Exèrcit espanyol com a força de xoc i fins i tot política de les classes terratinents, industrials i financeres, en un Estat que definia com format pel sediment i substrat de les diferents evolucions des de la primera monarquia. Aquesta setmana el bloc d’investidura, amb ERC i Bildu, permetrà al govern PSOE-UP l’aprovació dels Pressupostos generals de l’Estat. Però no és cap xec en blanc, ni a canvi de res, sinó un camí per barrar el pas al que vol imposar la dreta-extrema dreta, mentre es cerca moviment de massa ciutadana, proposta política i aliances, per l’Amnistia als presos i preses polítiques, la lliure decisió sobirana de cada poble i la ruptura democràtica amb un avenç cap a processos constituent republicans. 3 de desembre de 2020 |