El 30 de novembre és el centenari de l’assassinat de Francesc Layret, carismàtic advocat de La Canadenca. Fou fundador del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Català, actiu a les vagues cenetistes (1917-19), va fer-se partidari de la revolució socialista soviètica de l’octubre de 1917 i adherí a la III Internacional comunista. |
Layret, des del diari “La Lucha”, soldà un cercle d’amistat amb Salvador Seguí (líder sindicalista de la CNT, “el noi del sucre”) i Lluís Companys. Tots tres assassinats per la reacció fonamentalista reaccionària, patronal i estatal. L’evolució política de l’advocat laboralista Layret expressa un entroncament de la component del republicanisme català amb el moviment obrer autòcton, sobretot la CNT, però també de les experiències d’unitat d’acció amb la UGT, fins la revolució socialista soviètica, comunista. Francesc Layret va promoure la concepció i relació íntima, dialèctica, entre la lluita social, sindical treballadora, i la visió revolucionària política, de la mateixa manera va establir una relació de necessitat entre la lluita per la lliure determinació catalana i la causa obrera. Els dirigents cenetistes i la devoció treballadora li reconeixia la seva radicalitat honesta, el seu idealisme en els valors essencials i col·lectius, la lluita irreductible contra l’Estat reaccionari militarista, terratinent i clerical, així com vers la submissió de la burgesia catalana que renunciava a les llibertats per sostenir les seves butxaques i aranzels. L’advocat tolit des de la infantesa, disfuncionalitat funcional que el portava a desplaçar-se sobre unes crosses, va desenvolupar un talent polític, social i revolucionari acerat. Explicà com a natural que era temps del traspàs del poder polític de la burgesia a la classe obrera, doncs això és el que estava passant a la Rússia bolxevic de 1917. Els valors es fomentaven en el republicanisme, catalanisme i socialisme, conreat dins la classe treballadora: “… és forçós que es desenganyin aquells que cregueren que les aspiracions catalanes podien estar representades per una agrupació de dreta (es refereix a La Lliga)… la nostra Catalunya és una cosa viva i fecunda que no pot avenir-se amb cap tendència conservadora”… “Cal que a Catalunya existeixi un partit obrerista català. Si aquest partit existís jo hi pertanyeria; però aquest partit no poden crear-lo els polítics, ha de ser obra dels mateixos obrers, els intel·lectuals no poden fer altra cosa que sumar-s’hi…” (“La Lucha, 4 de maig de 2018”, esmentat al llibre Layret, de Joaquim Ferrer, Nova Terra). “El compromís polític el portà a diferenciar-se de la il·lusòria abstenció de la CNT o de la conciliació amb els interessos de la gran propietat industrial catalana (la Lliga de Cambó), temorosa de que arrelés l’ona de la revolució soviètica russa entre la classe treballadora catalana i espanyola”. “Els darrers anys de la seva vida estava treballant per la creació d’un partit obrer català que sumés autodeterminació i socialisme. Els darrers dies de la seva vida treballava per una candidatura electoral de republicans d’esquerres, socialistes, probolxevics i sindicalistes”. (Vidal Aragonès, autor de “Francesc Layret”, Tigre de paper). El sobiranisme social, republicà, autodeterminista, català, l’independentisme d’esquerres, beuen d’aquest llegat. L’exposició “El fil roig del catalanisme. Francesc Layret, diputat per Sabadell”, al Museu d’Història de Sabadell (comissari Jordi Serrano, rector de la UPEC), fa viu i actual un referent de la causa social i revolucionària política catalana. Com Maurin i Nin, Layret és or de llei que ens il·lustra avui en dia. Layret és una de les arrels del republicanisme social català lliuredeterminista, gran convençut de que la força de canvi revolucionària ha de ser des del moviment i organització de la classe proletària. 26 de novembre de 2020 |