La política entorn la Salut enmig de la pandèmia és un pou ple de negoci per les empreses privades. Hi ha com una alquímia sanitària que converteix la malaltia, el sofriment humà, les inversions i endeutament de la Generalitat i administracions públiques en or per empreses (farmacèutiques, hospitals, residències i unes grans cadenes hoteleres) i butxaques privades. La intervenció i nacionalització de recursos sanitaris i farmacèutiques és vital i imprescindible per a la salut pública.
La propaganda de cessió gratuïta dels hotels medicalitzats resulta que te un cost de 1,5 M €. Les UCIs privades concertades es paguen a 43.000 € per pacient, els PCRs a 93 €. Sanitàries en lluita denuncia que es derivin 47,7 M € a la sanitat privada. Contrasta amb els aplaudiments al personal sanitari, les males condicions laborals en que treballen, els contractes precaris i els acomiadaments just superat el pic del coronavirus. És un greuge la disminució del nivell a l’atenció primària habitual, l’escassetat de tests, malgrat els laboratoris privats segueixen fent negoci burlant la intervenció del decret.
El capital i patronal sanitari privat, les farmacèutiques i el Gremi hoteler s’hi ha llepat els dits amb les mesures i inversions extraordinàries d’emergència del Servei Català de la Salut. L’austeritat privatitzadora i concertada d’empremta convergent es transforma en un dispendi generós que grava els pressupostos públics de la comunitat autònoma amb més concerts de l’Estat.
La continuïtat essencial de les polítiques convergents practicades pel govern Torra (PDECat-JxCat i ERC) és un escàndol a cel obert. La pràctica d’afavorir el sector sanitari privat, l’externalització de serveis, la indústria farmacèutica així com l’afí (mascaretes, guants, EPIs, aparells respiratoris), agermana el govern de la Generalitat amb el de l’Estat i el de la ciutat de Madrid. La confrontació legítima nacional i republicana no anul·la el caràcter de classe dominant de les mesures esmentades.
El president Torra denúncia la manca de descentralització del decret d’emergència estatal del president Sánchez que anul·la les competències autonòmiques, s’omple la boca de renda bàsica, mentre per la rebotiga manté en la precarietat el personal de salut i reparteix privilegis als grans pròcers de la salut, les farmacèutiques i hotelers. És un escenari que no ajuda gens, més aviat dificulta, aconseguir una majoria social popular suficient per la independència i la república, establint una aliança democràtica i republicana per l’autodeterminació amb el conjunt de sectors de les classes treballadores.
La Sanitat pública a Catalunya és un entramat públic-privat on el Institut Català de la Salut (ICS, format el 1983 del traspàs de competències, govern de CiU/Pujol, conseller Josep Laporte Salas) disposa de 8 hospitals (millors i més grans) dels 63 existents.
L’agost de 2007 (govern d’Entesa Nacional pel Progrés, PSC-ERC-ICV-EUiA, consellera Marina Geli Fàbrega) es va canviar la naturalesa jurídica de l’ICS per constituir una empresa pública diferenciada de l’administració autonòmica. El procés de desmantellament de la sanitat pública en privada (i concertada) es va accelerar amb Boi-Ruiz de conseller al govern CiU de Mas (37.750 persones empleades a l’ICS el 2015). Alba Vergés Bosch d’ERC és l’actual consellera de Salut.
Donem tot el suport a Sanitàries en lluita per les mobilitzacions ‘Primavera Sanitària’ organitzades pels dimecres als hospitals. Ahir varen iniciar-se amb un bon seguiment. Les demandes centrals són de més pressupost, retorn del 5 % retallat el 2010, condicions i contractes de treball dignes, material de treball i gestió directa 100 % pública dels serveis privatitzats.
L’escenari de post pandèmia pot ser un bon moment per plantejar un model de Sistema Públic de Salut transparent, equitatiu, universal i de qualitat. Cal destinar a la sanitat i farmàcia pública els recursos de la “reconstrucció” econòmica. És tracta de prioritzar la Salut com valor i recurs essencial.
28 de maig de 2020