La investidura del president Pedro Sánchez del PSOE ha catalitzat la tensió i polarització parlamentària. Reflecteix la crisi estructural de l’Estat, l’esvaïment del Rei com àrbitre al passar a ser bandera de la dreta ultra, el dilema entre les imposicions pressupostàries de la UE i les necessitats i drets de la classe treballadora, així com els dels pobles.
167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions, han permès la configuració d’un govern de coalició dita progressista entre el PSOE i Unidas Podemos.
El bloc parlamentari és el que va foragitar a Rajoy i el PP del govern. El mateix que va ser bloquejat, a l’hora de formar nou govern, pels poders econòmics, el de l’Estat, els de la dreta i ultradreta, inclòs la rauxa de Sánchez negant la vicepresidència a Pablo Iglesias i a incloure ministres d’UP.
En mig any les dretes, els poders fàctics i l’Estat, han fracassat en aconseguir una majoria suficient per formar un govern de la confiança plena de les classes dominants, amb alguna combinació entre el PSOE, PP i C’s. El vot popular que ha fragmentat la representació parlamentària, la pressió catalana republicana i la independentista ERC, també la de Bildu, han estat cabdals en el destret de la dreta.
Han votat a favor: PSOE (120), Unidas Podemos-ECP-GeC (35), PNB (6), Más País (3), Compromís, Nueva Canarias (1), BNG (1) i Teruel Existe (1). S’han abstès ERC (12), Sobiranistes (1) i EH Bildu (5). En contra: PP (89), Vox (52), Ciutadans (10), NA+ (2) Coalición Canaria (1), PRC (1), JxCat (8) i CUP (2).
Som davant un govern feble, que disposa d’una majoria parlamentària ben contradictòria, sotmès al sostre de despesa marcat per la UE, amb un programa que ofereix desmantellar algunes de les mesures més punyents del PP, sense atrevir-se a comprometre’s a derogar-les complertes ni a revertir les retallades d’aquests anys de crisi.
Les promeses i esperances van per endarrere de les necessitats vitals populars. Tot i així l’anunci de frenada a la deriva regressiva social i política representa una mirada cap a l’esquerra.
La mobilització, el carrer i les fàbriques, seran determinants en els esglaons que transcorri la política governamental, sinó volem que sigui com una estrella fugaç.
La decisió del Parlament europeu de confirmar la condició d’eurodiputat a Oriol Junqueras, des de la seva elecció el 25 de maig de 2019, alhora que exigeix que participi a la sessió euro parlamentària del dilluns 13 de gener, desautoritza de pla a la JEC i al TS. Si no es respecta la immunitat, al mantenir l’euro diputat empresonat, el conflicte institucional entre Espanya i la Unió Europea serà un nou front de crisi pel govern.
Les esperances dels ‘sí’, els escepticismes, l’abstenció crítica, els temors apocalíptics, fins i tot algun ‘no’ com el de la CUP, els hem de posar al servei de les necessitats treballadores, de la mobilització popular i l’exigència política d’ençà avui mateix.
Els fets, petits, mitjans o grans, permetran la veritable mesura del progressisme governamental.
Poca treva hi haurà sobre la derogació de les reformes laborals, el salari mínim, les pensions i treball enfront de la precarització; els Pressupostos; la taula de diàleg amb el rerefons del referèndum (autodeterminació), la llibertat dels i les preses polítiques i persones exiliades, anul·lació del Judici, indult, amnistia; mesures per l’emergència feminista, igualtat, violència masclista, agressions sexuals i violacions; transició energètica per enfrontar-se al canvi climàtic.
Hi ha un espai polític de la fraternitat treballadora -una sola classe parafrasejant el diputat de Bildu- i entre els pobles, que permet fomentar les condicions de superació del règim 1978. L’alternativa la construirem des de l’exigència de les necessitats populars amb aliances entre les esquerres socials, feminista i de la sobirania republicana, ibèrica.
9 de gener de 2020