L’Assemblea d’electes promoguda per la CUP ha precedit la convocatòria del conclave més ampli d’electes d’ahir. Les macro manifestacions empenyen a una coordinació amplia i diversa per fer un escenari en que la llibertat i l’Amnistia són el centre de gravetat de la crisi de confrontació entre l’Estat i Catalunya.
Les tres manifestacions del cap de setmana han resultat il·lustratives. La de la Llibertat del divendres, de l’ANC, Òmnium i organitzacions, ha renovat l’èxit del carrer de la Marina amb cents mils participants. La de Parlem del dissabte a la Pl. Sant Jaume, just ha cobert un centenar de llambordes. La federal unionista de SCC del diumenge, amb PSC, C’s i PP, inclosa la ultradreta, han retrocedit a 3 o 4 illes del Ps. de Gràcia.
Li hem d’afegir els talls per arreu i el de la Via Laietana. El jovent no accepta que l’impedeixin manifestar-se als carrers.
Aquests dies estem vivint un aprenentatge i una metabolització accelerada. La condemna a les preses polítiques, les desenes de nous empresonaments, les centenes d’agressions, ferides, detencions i agressions, esdevenen símbols que estenen la consciència de les imposicions de l’Estat, així com de la incapacitat per resoldre la lliure decisió catalana.
La maduració política de les multituds i joventut mobilitzada necessita diàleg, desgranar els diferents escenaris i possibles alternatives, tant d’avenç com de regressió. Per tant és vital evitar la criminalització de les noves forces, sobretot juvenils, que cerquen el seu lloc, cabdal, a la lluita d’emancipació.
La font dels aldarulls i de la violència són els operatius repressius, agressors i provocadors, de la Policia Nacional i els Mossos. Una conxorxa que mina i colpeix la salut pública ciutadana democràtica.
Fins i tot l’edifici de la Comissaria de la Policia Nacional al bell mig de Barcelona és en si mateix un símbol, una provocació a les llibertats democràtiques i a la ciutadania, una pervivència grotesca dels vestigis de l’arbitrarietat, impunitat i tortures de la dictadura franquista.
Des de les patronals i els sindicats, passant per la proposta de diàleg, nou pacte i referèndum dels Comuns, o les demandes de l’ANC, Òmnium, CDR, Tsunami o Anonymous, fins el clam multitudinari, es considera que qualsevulla solució ha de resoldre la llibertat dels i les preses polítiques. Tanmateix, què lluny està el govern, l’Estat i la Judicatura de la llibertat!
El rebel·lió catalana cerca l’avenç republicà. Te pendent fer l’experiència d’un nou lideratge de les esquerres per superar l’atzucac de la dreta.
Un relleu s’està foguejant en la irrupció d’una generació, de 16 a 25 anys, que nodreix les mobilitzacions. La Sentència ha desencadenat un moviment 14-O que assumeix les gestes de l’1 i 3 d’octubre de 2017. No hi ha aturador pacífic ni de legalitat sense llibertats. El clam del carrers va de Llibertat, Amnistia, Autodeterminació i procés republicà.
31 d’octubre de 2019