Confusió i estupor per la repetició, en pla mantra, que no hi ha presos polítics, o que la ultradreta de Vox sorgeix com a reacció de la votació de lliure decisió de l’1 d’octubre del moviment nacional català republicà.
Anem a pams. Una opressió i dominació, amb la repressió per imposar-la, és la causa, no la conseqüència, dels moviments i lluites per alliberar-se, superar i resoldre els sotmetiments.
Les llibertats democràtiques són fonamentals per superar opressions i limitacions dels drets polítics bàsics, individuals, col·lectius, de la ciutadania i dels pobles.
Les classes treballadores defensen el seu sou, condicions de vida i serveis públics, de l’explotació i extorsió del capital; per aconseguir-ho assumeixen les llibertats en general, la democràcia i la transparència en les institucions polítiques, per tant a l’Estat.
Ara bé, resulta que hi ha una crisi econòmica que ho ha desballestat tot, s’ha empobrit i precaritzat la població treballadora i de les classes mitges. L’Estat, la Monarquia i la Constitució de 1978, són en una crisi estructural que esdevé un pou sense fons ni aturador.
La llei mordassa limita les llibertats. Les lleis Montoro ofeguen i sotmeten el municipis. Les reformes laborals condemnen el treball cap a la misèria. El jovent no te perspectives de futur encoratjadores. Les dones reben amb sang el càstig bíblic del patriarcat i el masclisme, pocs drets reals, violència masclista, agressions sexuals i violacions. La crisi territorial autonòmica aflora per arreu. La negació de la plurinacionalitat a l’Estat, el bloqueig i la repressió de la lliure decisió d’autodeterminació, pretén derrotar el moviment d’emancipació catalana. La Monarquia vol assegurar la seva existència contra tota guspira republicana.
La ultradreta i Vox s’alimenten de la crisi estatal i de la involució que provoca de les llibertats. Vox ofereix una alternativa reaccionària de poder per destruir tota aspiració pels drets i llibertats.
És la crisi de la restauració monàrquica, alhora de les dificultats dels moviments per una regeneració democràtica, com el 15-M, el republicà català, o també el municipalisme del canvi, el que fomenta el revival de la ultradreta.
Les grans finances i l’IBEX 35 varen insuflar vida a Ciutadans per aconseguir un Podemos de dretes (Oliu/Banc de Sabadell dixit).
Com que C’s no s’enlairava prou i anava lent, des de la FAES i Aznar es va apadrinar un tomb cap a la ultradreta, tant del PP com de C’s, amb Vox.
Ara, des de les grans finances (Banc de Santander) i patronal defensen dues vies o escenaris. Primer l’acord o dependència governamental del PSOE amb C’s, segon que el nord de la involució el marqui Vox, perquè el rumb l’executi qui tingui el govern. Sigui qui sigui.
Va com l’anell al dit a l’aniversari “del alzamiento nacional”: el cop d’Estat del 17/18 de juliol de 1936, dels generals Sanjurjo, Mola, Queipo de Llano i Franco que, revestit de nacional catolicisme i del falangisme joseantonià, va derrotar la segona república espanyola per imposar a sang i ferro la dictadura.
Sobre les declaracions de Manuela Carmena, que enterboleix el panorama al dir a Barcelona que els presos i preses polítiques no són presos polítics, Catalunya en Comú ha corregut a desmarcar-se de l’ex alcaldessa de Madrid.
A 18 de juliol de 2019 pertoca generar les condicions per enfrontar-se i superar la crisi estatal, democràtica, nacional, econòmica i la feminista. L’alternativa a la dreta i la ultradreta política, va d’estratègies i aliances que obrin processos constituents republicans.
18 de juliol de 2019