Les contradiccions diverses, profundes i creixents conformen la impugnació del règim del 78. Les mobilitzacions feminista, nacional catalana republicana i la situació treballadora precaritzada no tenen resposta ni resolució per part del govern de l’Estat ni de la UE. Aquest panorama està determinat per una tendència de fons d’inestabilitat, convulsió i crisi.
El govern de la Generalitat està paralitzat. L’increment del temps de les llistes d’espera a la sanitat pública mostra el desgavell d’unes polítiques que no s’orienten a revertir les privatitzacions ni el desballestament dels serveis públics. El llegat convergent i el post 155 resulten demolidors.
Les eleccions del 28 d’abril poden conduir a uns governs de clara involució reaccionària si guanyés el trident PP-C’s-Vox o en el cas d’un govern mix entre el PSOE i C’s. Però, fins i tot en un govern PSOE en coalició amb Unidos Podemos (UP), que comptés amb el suport dels partits nacionalistes i independentistes (PNV, ERC, JxCat), no es perceben símptomes d’avenç social, democràtic, feminista, ni de resolució del conflicte nacional entre Espanya i Catalunya.
El règim constitucional de 1978 està caduc, amb innumerables vies d’aigua que el condemnen, irrecuperable, en canvi encara perllonga la seva existència i frena l’alternativa republicana. Els grans poders econòmics i polític s’aferren a aquest estat i al rei com a ferro roent. L’agonia pot ser llarga i maldestre. Com un càstig bíblic per les classes treballadores, pels pobles, nacions, municipis i dones.
La confrontació social i política es va diversificant i definint, generant dispersió i confusió, mentre madura una alternativa política possible.
El Patriarcat imperant, amb la xacra de la desigualtat i la violència de gènere, és rebutjat pel moviment feminista de les dones que són cada cop més conscients de ser la meitat de la humanitat.
L’Estat del règim de 1978 i la Monarquia, que sotmet la democràcia a la llei i a l’ordre conservador, és impugnat per la defensa de les llibertats democràtiques, des del rerefons de la necessitat vital de ruptura política i institucionalització republicana.
L’Espanya nació, dominant i centralista, es resisteix a plurinacionalitats, federalitat o confederalitat, xoca irremissiblement contra la nació catalana supeditada, que ha aixecat un potent moviment per la lliure decisió i republicà, disposada a aconseguir la seva emancipació política en un món globalitzat econòmicament.
El capital dels grans poders econòmic, amb el financer capdavanter, esmuny l’explotació del treball i de les condicions de vida treballadora sense commiseració.
L’Estat, inclòs l’entramat autonòmic, ofega els municipis, manllevant la seva hisenda, fiscalitat i autonomia.
L’hegemonia política a l’Estat i a Catalunya sembla patrimoni de la classe burgesa, inclús amb el govern del PSOE, confrontada amb la gran majoria treballadora. A Catalunya hi ha una lluita aferrissada per fer el tomb a un lideratge de les esquerres. Tanmateix, si fa deu anys que el moviment popular determina la política i l’evolució sobiranista republicana, les divisions i el temor de les esquerres permeten que el president de la Generalitat segueixi copat pels representants de la dreta (CDC/PDECat, JxCat). ERC vol i dol, però s’adapta a les línies roges del PDECat.
El Judici a l’1 d’octubre, contra els líders independentistes, segueix inexorable com una farsa que emula els tribunals militars de la dictadura franquista. Catalunya no pot ser lliure per decidir en el marc de l’Estat espanyol del Regne de 1978.
Per si no queda prou clar, el Tribunal Constitucional acaba de suspendre cautelarment, a instàncies del govern del PSOE de Pedro Sánchez, la Comissió d’investigació sobre la monarquia creada el 7 de març del Parlament de Catalunya. La comissió va ser votada a favor per JxCat, ERC, CatComú-Podem y la CUP amb el vot contrari del PSC, PP y C’s.
La Monarquia és la llei, la salvaguarda de la Constitució, per tant pel govern i per l’Estat no se la pot tocar ni criticar ni investigar.
La dispersió de candidatures pot ser com els arbres que no deixen veure el bosc.
Les esquerres -UP, EnComú-Podem, Compromís, EH Bildu, BNG, ERC-Sobiranistes i Front Republicà- necessiten una mobilització on prevalgui una fraternització que permeti metabolitzar entesa sobiranista, democràtica i republicana, que barri el pas a la dreta i aconsegueixi polítiques socials, democràtiques i pel referèndum de lliure decisió.