El Partit Socialista d’Andalusia (PSA), puntal del règim constitucional de 1978, perd les eleccions andaluses després de 36 anys (33 escons). Una part important de la població treballadora li ha retirat el suport, farta del clientelisme i corrupció que no resol una situació social endèmica. L’abstenció del 41,35% (2.808.141 vots) ha estat un factor clau. Adelante Andalucía (AA: Podemos i IU, 17 escons) no ha aconseguit representar l’alternativa des de l’esquerra. L’eix PP (26 escons), C’s (21) i Vox (12) guanya la majoria amb 59 escons i 1.804.884 vots, 211.601 més que el PSA i AA.
L’avís andalús és greu, ens importa molt, per tant obliga a descabdellar les causes i les perspectives. El règim que sosté l’actual Estat encapçalat pel Rei acreix unes contradiccions irresolubles, sense perspectives de llibertats democràtiques i drets, de convivència sobirana entre els pobles, de cura de les necessitats socials i respecta d’igualtat envers les dones.
La reconquesta d’Espanya, amb el sotmetiment de Catalunya que proclama Vox, és l’alternativa involucionista reaccionària de les “camisas viejas” que enyoren el franquisme dictatorial. El PP de Casado i el mentor Aznar, en competència amb Ciutadans, formen un trident amb la bandera del “a por ellos”, el Rei i el 155.
Convé no oblidar que una entusiasta de la imposició estatal, per part del govern d’Aznar/PP, de l’article 155 constitucional de nefastes conseqüències per a Catalunya, va ser la presidenta de la Junta de Andalusia, Susana Díaz.
El relat que pretén fer recaure l’ascens de la ultra dreta a Andalusia en el secessionisme independentista català, evita explicar que el referèndum del 1er d’octubre de 2017 va ser una votació per exercir la lliure decisió democràtica, on va guanyar la opció republicana, alhora que els comparses de Vox i Ciutadans a Catalunya van ser l’actual Ministre Borrell i la direcció del PSC.
El monstre de Vox s’ha covat al calor de l’Estat, del rei, de les polítiques del PP i la pressió de C’s i la UE, també de la inoperància social del PSA, o del suport del PSOE i PSC a les mesures antidemocràtiques estatals, i la repressió contra la lliure decisió a Catalunya, per part del govern estatal del PP.
Fins i tot la no consumació republicana catalana, ni que hagi estat per la repressió i bloqueig estatal, al produir-se sense esgotar la confrontació, al respectar les imposicions de la legalitat vigent per part de la dirigència política independentista, parlament i govern de la Generalitat, a obert un espai de dubte i desconfiança vers la capacitat de les forces sobiranistes republicanes.
El trident reaccionari, PP-C’s-Vox, ha actuat dividit i fins i tot confrontat a la campanya electoral, tanmateix han tramés una unitat en el fons de les temàtiques i propostes.
La unitat indissoluble d’Espanya entorn el Rei i l’Estat. Ressona “la unitat de destí en lo universal” del Moviment Nacional franquista, d’inspiració falangista joseantoniana. En aquest sentit, centrat en contra de la secessió de Catalunya, val a dir de l’exercici de la lliure autodeterminació, i de l’independentisme.
Per això proposen la il·legalització de partits i entitats i una aplicació més dura del 155. En general el trident ha fustigat a l’uníson l’anticatalanisme primari, mentre proposen la recentralització de l’Estat amb la supressió de les Autonomies, fent demagògia de que això alliberaria diners per qüestions socials sense cap precisió.
Els perill de la immigració, alimentant la xenofòbia, el racisme i els temors a l’eternització de la pobresa, com si la desigualtat i explotació social no procedís dels poders econòmics dominants, patrocinadors de PP-C’s-Vox, i del poder polític estatal, representat pel Rei i per la UE. Ho complementen amb homofòbia i atac a les distintes identitats de les persones i llibertats sexuals.
L’atac frontal als drets a les dones, al potent moviment de la vaga general feminista i de l’erradicació de la violència masclista. Proposen derogar totes les lleis sobre violència de gènere, sobre el dret a l’avortament, sobre la igualtat, en fi tornar al manual de “la buena esposa i ama de casa” que imperava durant el franquisme. Res d’original però molt colpidor.
Cap proposta de drets i serveis universals a assumir per l’Estat, tampoc cap crítica substanciosa a les imposicions d’austeritat i retallades de la UE de Brussel·les.
Són unes propostes casposes ultradretanes que, malgrat expressar un canvi de sentit invers al que va desallotjar el PP del govern estatal, no són polítiques que puguin esbossar un futur de millores ni estable.
El front constitucionalista que assenyala Susana Díaz per aïllar Vox resulta una perspectiva inviable, doncs és entorn el Rei i la política neo 155. Seria un front contrari al bloc que va foragitar el PP de la Moncloa, on s’incloïen els partits nacionalistes i independentistes.
En el dia dels 40 anys de la Constitució les propostes de reforma de Pedro Sánchez tampoc són alternativa ni al trident involucionista ni al moviment republicà català.
L’alternativa de canvi i de transformació positiva vers les llibertats, convivència i fraternitat entre pobles, igualtat, drets i serveis universals, no va de la involució del PP-C’s-Vox, sinó de l’aflorament de processos constituents arreu, republicans, agermanats des de la lliure decisió de cada poble.
Les llibertats a l’Estat i un progrés social necessita d’una gran aliança entre les forces democràtiques i de l’esquerra espanyola amb les forces sobiranistes republicanes i independentistes catalanes i basques.
El centre de gravetat d’una aliança d’aquest caire és unes perspectives republicanes de respecte escrupolós amb la llibertat sobirana de cada nació.
L’intent de vincular el suport als Pressupostos estatals, o de Catalunya, a un tallafocs contra Vox, és no entendre que l’independentisme català és un moviment de masses per les llibertats, el dret a decidir i la república. Cal virar el rumb a un acord que es fonamenti en les llibertats i drets, no en allò que supediti a les forces polítiques catalanes i a la majoria sobiranista, independentista i republicana a l’Estat monàrquic.
L’eix del trident ultradretà perjudica a Andalusia i a Catalunya.
Les mobilitzacions de rebel·lia a les ciutats andaluses contra la irrupció parlamentària de la dreta i ultra dreta són una promesa viva de futur. Ens emmirallem amb aquest esclat de lucidesa popular. Llum i futur dins la negror electoral.
6 de desembre de 2018