Avui fa un any, 20-S, s’inicia l’escorcoll de la conselleria d’Economia i Hisenda per part de la Guàrdia Civil. Poc abans (15-S 2017) el govern estatal havia acordat l’ordre d’intervenció de les finances de la Generalitat, publicada el dissabte 16-S al BOE. Tot seguit esclatà el rebuig civil pacífic massiu que encercla la conselleria durant tot el dia. Un preludi de l’1 d’octubre.
A mitja nit, Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium), demanaren la retirada de la concentració que impedia la sortida de la Guàrdia Civil, en nom de la defensa de la mobilització pacífica. Ara els dos presidents d’aquestes entitats cíviques segueixen en presó preventiva, acusats d’incitació a la rebel·lió i la violència.
Durant la tarda va haver-hi el setge a la seu de la CUP. Fou una provocació policial neutralitzada per la defensa unitària multitudinària que se situà com escut humà pacífic.
La força i disciplina pacífica cívica va acabar de madurar els ingredients unitaris que fomentaren l’èxit de la votació de l’1 d’octubre i de l’aturada general ciutadana del 3-O. La convicció republicana de voler decidir s’ajuntava a la mobilització de resistència a les prohibicions, provocacions i repressió estatal.
L’aniversari d’aquests fets és una bona ocasió per destriar els encerts i les errades del moviment catalanista republicà. Sobretot per comprendre que el lideratge de la dreta, amb el PDECat i Junts per Catalunya situats al capdavant, són un factor clau d’unes polítiques econòmiques i socials que dificulten la convivència i entesa cívica majoritària. Dins la ciutadania compromesa mobilitzada hi ha majoria clara d’esquerres. A més, una part important de la població que no es mobilitza la frena precisament la connivència de les polítiques d’austeritat i retalladores de la classe dominant catalana amb les polítiques estatals i les imposicions de la Unió Europea.
El motor independentista mobilitzat, que determina pel seu vigor el futur republicà a Catalunya, així com també de l’estat, necessita assumir que després d’un any hi ha que fer un canvi de timó cap un lideratge d’esquerres, cal construir una coordinació unitària de totes les forces defensores del dret d’autodeterminació, per decidir, també convé fomentar la relació solidària i fraterna amb els pobles i forces democràtiques de l’estat.
És l’hora de compartir aliances de totes les components de la democràcia republicana catalana, rupturista amb el règim constitucional de 1978, unes aliances que incloguin el sindicalisme i les marees socials, el municipalisme i el feminisme.
La massivitat i unitat milionària de la Diada de l’Onze de setembre ha esmicolat totes les temptatives d’iniciativa de reforma del règim constitucional per part del president Pedro Sánchez del PSOE. L’estat actual, el Regne, no és sostenible. Està abocat a la fallida i l’alternativa en clau llibertats democràtiques es diu república.
El govern estatal depèn d’Unidos Podemos, de les confluències com ECP, dels partits nacionalistes i independentistes, aquesta contradicció real és la que permet posar de nou el diàleg i un referèndum del conjunt de la població de Catalunya com element democràtic que tant Catalunya com l’Estat es comprometi a acceptar. Tant que es faci com el complir el que es decideixi.
Ja sabem que l’1 d’octubre es fa fer un referèndum. Som conscients i compartim que l’estat va fracassar en impedir-lo i el poble va obtenir a pols, malgrat el greuge de la batussa violenta i agressora de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, un gran èxit. És clar que es va decidir que “Catalunya sigui un estat independent en forma de república”. Alhora també sofrim que no hi ha efectiva la república decidida, en canvi estem plens de persones imputades, presos i preses polítiques i gent obligada a exiliar-se. La Generalitat emmordassada. El president legítim Puigdemont ha estat destituït malgrat no haver proclamat la república que el Parlament havia votat.
El futur democràtic és de drets, llibertats, lliure decisió i de procés constituent republicà.
20 de setembre de 2018