L’aigua és un bé indispensable per a la vida, que ens la proveeix la natura. Al 2010, l’assemblea de les Nacions Unides va reconèixer l’accés a l’aigua i al sanejament com un dret humà.
La primera Iniciativa Ciutadana Europea el 2015, pivotada pels moviments europeus de l’aigua, va recollir dos milions de signatures que serviren per a que fos reconegut el dret humà a l’aigua dins la legislació europea i instar als estats membres a complir amb el dret humà i al sanejament.
L’aigua és un dret humà i la seva gestió s’hauria de fer des del sector públic, i no des del sector privat amb ànim de lucre. Ha d’estar fora de les lleis del mercat. La implementació del Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament no pot estar sotmès als interessos del sector privat dels operadors ni a criteris econòmics.
Cal tenir molta cura de l’aigua. En el context actual d’escassetat causat, entre altres factors, pels elevats consums i pel canvi climàtic, la participació i el compromís de la ciutadania resulta, sens dubte, imprescindible. Es fa ja palesa la necessitat urgent d’una nova cultura de l’aigua. Una cultura de l’aigua que eviti les pèrdues en les xarxes de subministrament i qualsevol tipus de contaminació.
Existeixen xarxes europees de ciutats amb gestió pública de l’aigua. Algunes de les ciutats que en formen part són Berlín, Brussel·les, París, Estrasburg, Dublín, Nàpols, Milà, Setúbal, Edimburg i Ginebra, entre d’altres.
El criteri d’estar fora de les lleis del mercat va guanyant terreny tan a nivell local com a nivell europeu. A Europa i el món la gestió de l’aigua és pública en un 80 i 90% respectivament, mentre que actualment, a Catalunya la situació és a la inversa, la gestió de la nostra aigua és en més d’un 80% privada.
A l’estat ciutats com Valladolid, Sevilla, A Corunya o Badajoz compten amb la gestió de l’aigua pública.
A Catalunya, el mapa sobre la gestió de l’aigua indica que existeix un nombre major de municipis gestionats públicament, entre els que trobem Reus, Vilanova, Montornès, Arenys de Munt, Manresa, Tremp, Vilafranca, El Prat, Mataró, Bellpuig o Camprodon (fins a 506) que no pas els gestionats de forma privada (394) o mixta (45). Ara bé quan s’observa el mapa de la població afectada sota la gestió privada les dades tenen una altra dimensió, doncs la transnacional catalana Agbar (ara controlada per la francesa Suez) és la que abasteix d’aigua a Barcelona i 22 municipis més de l’Àrea Metropolitana, el que representa sobre el 80% de la població de Catalunya.
Ciutats com Terrassa, Sant Cugat, Vilanova o Igualada estan treballant per la reversió cap a l’àmbit públic de la gestió de l’aigua en els seus municipis, no sense entrebancs de diversa mena. A Girona, Salt i Sarri el jutge ha decidit el retorn de la gestió a mans dels ajuntament.
Barcelona també s’ho planteja. Al novembre 2016, el govern de la ciutat, presentà la proposta “d’obrir una línia de treball en el marc de l’Ajuntament envers la gestió pública directa i integral del cicle de l’aigua, inclòs el subministrament domiciliari, valorant sempre la seva oportunitat, pertinència i viabilitat tècnica, econòmica, social i ambiental”. S’aprova amb el suport de BComú, PSC, ERC i la CUP, el vot contrari de CiU, i l’abstenció de PPC i C’s.
En aquest marc entren en funcionament les noves normes de participació de l’ajuntament de Barcelona, entre les que hi ha una que és la multiconsulta.
Diferents moviments socials com Aigua és Vida, Enginyers Sense Fronteres, FAVB, PAH o l’Aliança contra la Pobresa Energètica (fins a 40 entitats), sota la campanya “Remunicipalitzem l’aigua de Barcelona” han endegat la recollida de signatures per a proposar aquesta pregunta: “Vol vostè que la gestió de l’aigua a Barcelona sigui pública i amb participació ciutadana?” Requisit, recollir 15.000 signatures, en el termini de dos mesos. La passada setmana es lliuraren a l’ajuntament les signatures recollides: 26.389 de veïnes i veïns de la ciutat de Barcelona. Una bona mobilització d’activistes i de participació ciutadana la que ha aconseguit superar amb escreix l’objectiu.
En què pot afectar per als veïns i veïnes que la gestió de l’aigua sigui amb ànim de lucre, és a dir privada o pública?
-
Per exemple el preu. A nivell català la mitjana de preus en municipis gestionats de forma privada és un 25% més alta que la mitjana dels municipis amb gestió pública.
-
Garantir l’accés a l’aigua. Aquest no pot estar condicionat a la capacitat de pagament de les persones usuàries.
-
Assumir els compromisos que defensa la Llei 24/2015 relativa mesures urgents per fer front a l’emergència habitacional i contra la pobresa energètica.
-
Del 2008 al 2016 Agbar tallà l’aigua a 75.000 famílies per motius econòmics.
-
Fins al 2016 s’ha ajornat el pagament de 16.000 factures a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i s’estan generant deutes a les famílies més vulnerables (*)
Una nova guerra de l’aigua?
En les darreres setmanes Agbar està realitzant una campanya espectacular en tots els mitjans de comunicació, tan escrits com audiovisuals, sobre el caràcter social de la seva feina i gestió sobre l’aigua, amb informació sobre avantatges socials que es poden sol·licitar. A nivell de la ciutat de Barcelona, interpel·len al veïnatge dels barris amb publicacions específiques per a cada districte de Barcelona. Per què ara? Qui paga això?
Agbar junt amb altres empreses que presten serveis per a municipis, han recorregut la pregunta sobre l’aigua que es plantejarà en la multiconsulta endegada per l’ajuntament de Barcelona. El negoci milionari de l’aigua, comença a trontollar?
La pressió en favor de la gestió pública de l’aigua no pot aturar-se. Cal animar a totes les poblacions a treballar per aconseguir la gestió pública d’aquest be comú, que és l’agua i el sanejament. Revertir les concessions existents, construint un model més democràtic.
08 de març de 2018