L’escola catalana ha estat un vehicle vital d’estructuració dels sentiments i valors de diversitat, pau, convivència, igualtat, llibertat i fraternitat. El trinomi urnes, voluntat de votar i escoles va ser el gran paradigma que afavorí l’èxit de l’1 d’octubre.
Un dels fronts de l’activitat de Ciutadans, el que li ha donat més rellevància, és la batalla contra la política lingüística de l’escola catalana, i el que es titlla d’adoctrinament. Es tracta d’un dels atacs més enverinats al poble, ja que explota el sentiment d’exclusió que molts treballadors experimenten, i apunta a liquidar la solidaritat entre les classes populars.
És cert que el sentiment d’exclusió existeix, però l’origen no és la llengua sinó la pobresa i l’explotació; els magistrats o funcionaris del “hábleme en castellano” no es senten exclosos en absolut. També és cert que aquest sentiment d’exclusió porta molta gent a identificar barroerament els i les catalanoparlants amb l’elit del poder. Però en cap moment es pot identificar aquest sentiment amb la consciència de classe, ni abonar-lo identificant el moviment democràtic nacional amb la burgesia, a risc de facilitar la feina als que volen dividir els treballadors.
Cal defensar la política lingüística de l’escola catalana perquè evita segregar els alumnes per raons de llengua.
Un mestre ens explica: “La nostra escola era a l’extraradi de Sabadell. No hi havia ni una persona catalanoparlant. Quan vam acollir-nos al pla d’immersió lingüística les mestres que van començar eren gairebé totes de llengua materna castellana. I ho vam fer en total acord amb els pares i mares. En aquest moment presidia l’AMPA un dirigent de CCOO, el pare de l’avui diputat Joan Mena. No ens va guiar cap consideració identitària sinó la voluntat de donar als nostres alumnat la possibilitat de trencar les barreres de l’exclusió i d’enfrontar-se al món en igualtat d’oportunitats”.
La nostra història ens demostra que les classe populars només han aconseguit avenços importants quan han sabut fer pinya per sobre les tradicions culturals diverses, quan als nostres barris i pobles han aixecat moviments i organitzacions aplegant sectors diferents entorn d’objectius democràtics i socials comuns.
Sense aquesta trama que uneixi les classes populars és fàcil que prosperin els aventurers que atien el sentiment d’exclusió per llençar uns sectors del poble contra d’altres.
Avui Ciutadans és la carta de l’oligarquia espanyola per fer front a la crisi del règim del 78, que amenaça amb desbordar el PP.
Per això cal explicar pacientment que aquest règim en mans dels bancs i les multinacionals no podrà ser mai el garant dels drets i les llibertats de les persones excloses.
Hem de defensar l’escola catalana contra els atacs de C’s. I hem de treballar per forjar la unitat de les classes populars de Catalunya, no a partir dels sentiments de pertinença, sinó a partir de l’experiència comuna en la defensa de la democràcia i en l’exercici pràctic de la sobirania, encetant el debat sobre quina és la República que volem.
18 de gener de 2018