L’anhel i il·lusió popular catalana vibren a flor de pell. Ara és l’hora! Cal aconseguir-ho. Ho farem. Són cinc anys amb mobilització de dimensions inaudites per decidir, per la sobirania i la independència, fins a congregar gairebé una quarta part de la població a la manifestació de l’Onze de setembre. És una revolta pacífica que madura abans d’un esclat de rebel·lió declarada.
Hi ha voluntat i paciència, també innocència del que esdevindrà com a confrontació entre aquest poble i l’estat del regne d’Espanya. L’ANC expressa la consciència ciutadana i política. La Taula de partits impulsada per l’ANC amb els partits i les entitats sobiranistes va permetre avançar els conceptes polítics cabdals fins arribar al clam de Via lliure a la República Catalana.
L’Aurora crida a participar a la mobilització popular. Les esquerres, la gran majoria de la població treballadora, tenen tot a guanyar inserint les seves demandes i necessitats en aquesta gran demostració de la lluita democràtica per a la llibertat de Catalunya. Com expressà precursor en Salvador Seguí «la classe treballadora no té res a perdre amb la independència».
No hi ha cap possibilitat de pacte amb el govern de l’Estat sobre la llibertat de decidir catalana. Cap voluntat real de negociació i diàleg. No s’albira cap perspectiva de futura reforma constitucional que ho permeti, sigui quina sigui la composició governamental, a no ser que es consideri real una ruptura democràtica republicana espanyola a curt termini. Si més no, els canvis possibles i positius a l’estat queden cenyits a l’àmbit electoral, sense la potència de masses que s’expressa a Catalunya.
Si hi ha una possibilitat de ruptura democràtica rau a Catalunya. Aquesta confrontació necessària per gestar nova legalitat sobirana, republicana, es couen avui en dia a la Diada de l’11-S. SíSí a la República Catalana.