Carrers, salut i llibertat

El clam ‘Els carrers seran sempre nostres’ de l’1 d’octubre de 2017 és viu i actual davant la crisi múltiple dels estralls que comporta la pandèmia en la salut i l’economia. La Covid-19 interfereix i esbiaixa tota mobilització, la social i la sobiranista republicana i independentista, alhora remou la crisi profunda del règim de 1978. Els carrers, els barris, els treballs, no es resignen a unes polítiques que afavoreixen les grans finances mentre fomenten més precarietat, pobresa i manca de recursos sanitaris i públics. La vaga del MIR és alliçonadora, com l’anunciada del personal mèdic.
La mobilització, ni que sigui amb mascareta i continguda per la seguretat, planta cara a unes polítiques empresarials i governamentals que degraden la salut, el treball i les llibertats.

El verset exculpatori de la Generalitat de que no es fan suficients polítiques socials i sanitàries per manca de diners doncs l’Estat els restringeix, val a dir que no compleix ni amb els compromisos minsos d’inversions, no justifica que el govern independentista engreixi les grans empreses i capital financer. La Caixa, el Banc de Sabadell, Grifols, Planeta, Ferrovial, FCC, resulten més afavorides que els hospitals, els centres d’atenció primària, el personal sanitari, metges i infermeres.

Un escàndol ben poc encaminat a constituir un bloc cívic i social que doni la força, amplitud i cohesió suficient per aconseguir les llibertats, sobirania i Generalitat republicana. El camí l’assenyala la vaga del MIR, la mobilització de Nissan i Bosch, o el moviment ciutadà que ha aconseguit la llei de la reducció dels lloguers.

Cauen mites econòmics. El govern de coalició estatal es disposa a prescindir del neoliberal sostre de despesa pressupostària, tot sigui dit amb el beneplàcit de la UE, per tant de compensar un poc la catàstrofe econòmica. Es dedicaran aquests milers de milions a la sanitat i serveis públics o seguirem amb genialitats desastroses com el subsidi ingrés mínim vital? Com és que hi ha una negativa total a implementar una renda bàsica universal? O potser el gruix dels euros formaran part de greixar el gran capital i concentracions com la de CaixaBanc-Bankia en comptes d’una Banca Pública?

L’exaltació nacional espanyolista de la colonització americana del 12 d’octubre ve precedida de la visita de Felipe VI a Barcelona el divendres 9. Hi haurà mobilització de rebuig, republicana i independentista, així com una plantada institucional. El Rei, de la Casa reial corrupta i d’extrema dreta, que animà la repressió “A por ellos” contra les llibertats democràtiques i la lliure decisió sobirana catalana, no serà rebut ni per la presidència de la Generalitat ni per l’alcaldessa de Barcelona. El Rei no és benvingut a Catalunya.

Per aquest sentiment majoritari la campanya de signatures per l’Amnistia, organitzada per Òmnium, va acompanyada de la pressió per la retirada dels símbols i referències públiques al Rei emèrit.

Junt a les eleccions autonòmiques del 14 de febrer resulta vital una entesa i coordinació bàsica enfocada a formar un govern sobiranista, republicà, social i municipalista, que permeti un canvi de rumb a la lliure decisió i a una Generalitat que, malgrat sigui autonòmica, faci front de forma efectiva a les imposicions estatals, de la UE i de les grans corporacions.