La crisi social i econòmica, amb una nova onada d’atur, precarietat i misèria, vinculada a la pandèmia s’està convertint en una radiografia de les desigualtats inherents al sistema de producció i explotació capitalista, desigualtats endèmiques dins l’actual crisi de salut pública i sanitària.
“El codi postal és un condicionant de salut”, aquesta senzilla frase resumeix la diferència entre l’esperança de vida de 10 anys entre el districte de Sarrià i el de Nou Barris que ja existia abans del COVID-19. Aquesta situació es repeteix arreu de nombroses ciutats del món. Desigualtats que han anat creixent exponencialment des de la dècada iniciada el 2007 on els poders econòmics han atacat drets socials i laborals, retallat serveis públics com la sanitat i especialment en els barris populars. Desigualtats que ara s’han traduït en un risc molt més gran d’emmalaltir i morir.
Pedro Sánchez, quan va decretar l’estat d’alarma assegurava: “El virus no distingeix entre ideologies ni classes ni territoris: ens colpeja a tots”. Darrera la propaganda disfressada de “sentit comú” hi viu, com veurem, una mentida indigne de ser propagada pel “govern més progressista de la història”.
Semblaria que és igual viure al barri de Ciutat Meridiana que a La Bonanova (la diferència de renda entre ambdós barris de Barcelona és del 348%), el mateix pot dir-se dels barris més rics i més pobres de Nova York o d’Estocolm. Tots els estudis fets sobre la incidència del COVID-19 mostren que el risc de contagi, malaltia o mort és 5 vegades superior en funció del barri, el tipus d’habitatge o treball, sent aquests condicionants socials, juntament amb l’edat, un determinant contrastat.
Encara hi ha pocs estudis que analitzin els condicionants socials en la pandèmia però l’evidència mostra que els darrers rebrots (entre els temporers del camp o barris com La Florida a L’Hospitalet) s’han donat allà on com afirma Joan Benach, director del Grup d’Investigació en Desigualtats en Salut de la UPF, referint-se a l’impacte social de la COVID-19: “Multitud d’estudis previs indiquen que las diferències depenen de factors socioeconòmics com la precarietat, la manca de treball, salaris baixos, habitatges de baixa qualitat o barris amb serveis deficients”.
Un d’aquests estudis és el de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. A partir de l’anàlisi de la secció censal ha mostrat la relació entre renda disponible i incidència del COVID-19 on el nivell de renda és un factor decisiu. Recentment, un altre estudi de l’Hospital del Mar de Barcelona vinculat a l’atenció primària, sobre 9.000 casos, mostrava com els Districtes amb menor renda tenien una incidència entre 3 i 4 vegades superior als de major renda.
A nivell global la situació mostra els mateixos paràmetres a Gran Bretanya. Les dades de l’Office of National Statistics (ONS) mostraven l’abisme social de la pandèmia, en aquest cas en relació a les condicions de treball. Els anomenats “blue collar workers”, treballadors manuals i de serveis essencials com transport, neteja o sanitat tenen 4 vegades més possibilitats de morir per la COVID-19 que els “white collar workers”, treballadors d’oficines i professionals amb moltes més possibilitats d’adaptar els llocs de treball al “teletreball”, que sectors com la construcció o a les fàbriques. Un altre estudi publicat a “The Guardian” mostrava com el nombre d’infectats i morts entre la població negre o paquistaní era un 19% superior al seu pes demogràfic en relació a la població blanca.
A Suècia una enquesta serològica feta a Estocolm mostra com en els barris amb un nivell socioeconòmic baix el nombre de persones infectades és d’un 30% mentre que en els barris rics aquest percentatge baixa al 4%. Les conclusions dels investigadors apuntaven a dues causes: les condicions dels habitatges i de treball.
Als Estats Units una exhaustiva investigació publicada a “The American Interest” feta a Nova York a nivell social, racial i geogràfic aportava aquesta conclusió: “No hi ha una única epidèmia. Per entendre el que passa ho hem de veure com si tinguéssim tres ciutats: la dels rics i pobres, la de blancs i negres o llatins i la dels vells i joves”. L’estudi centrat a cinc districtes mostra com en el barri de renda més baixa, East Elmhurst a Queens la incidència ha estat de 32 casos per mil habitants, mentre que al barri més ric, Lower Manhattan, ha estat de 3,5. Quasi 10 vegades menys. Altres estudis a estats com Mississipi mostren la incidència per renda i raça on la població negra ha patit el 60% dels casos quan no és més del 35% de la població.
Més enllà que l’impacte de la pandèmia es profunditza als Estats Units pel tipus d’assistència sanitària, més de 38 milions de persones no tenen cap tipus de cobertura sanitària i no poden ni anar a un hospital, arreu es reprodueix el mateix patró: “Tant en l’impacte directe com en l’atenció sanitària i social han estat determinants la classe social, la raça i l’edat”.
Un veí de Barcelona, del barri de Roquetes, explicava en una TV, que no tenia més remei que anar a treballar on no li donaven cap protecció i se l’havia de pagar ell, que anava a la feina en transport públic durant hora i mitja d’anada i tornada i acabava dient: si em contagio, el meu pis té 50 m2, com puc fer la quarantena amb la família?”.
“El virus no coneix de classes socials” ha servit per amagar la ineficiència d’un sistema basat en el benefici i l’especulació, incapaç de tenir mascaretes durant mesos, amb un sistema de salut precaritzat incapaç de reforçar l’atenció primària i tenir rastrejadors, amb hospitals amb manca de recursos públics i humans i en molts casos privatitzat (això sense parlar de les residències de gent gran, veritable forat negre) i deixar-ho tot, a una mena de sort divina on els i les responsables eren els individus i no aquells que tenen l’obligació de vetllar per la salut de la comunitat, especialment d’aquells més vulnerables.
El govern més progressista de la història faria bé en rectificar, de la mateixa manera que el govern de la Generalitat. Més enllà de la improvisació en els primers dies de la pandèmia, han estat incapaços d’elaborar estratègies de prevenció i salut pública adreçades als sectors socials amb més risc i posar en pràctica mesures, com per exemple, la regularització de les persones migrants que malviuen sense papers per tenir una feina o acordar una Renda Bàsica Universal per reduir els diferencials de renda i que canviï les bases materials per poder parlar d’una vida digne i fer front a l’engranatge que porta aquesta crisi sanitària, social i econòmica: el sistema de producció i explotació capitalista.
Classes socials “de haberlas, haylas”, la pandèmia ho mostra diàriament.