Visca la primavera sanitària!

La pandèmia del coronavirus ha deixat al descobert les vergonyes del sistema sanitari català. Si bé és cert que el nostre model sanitari s’havia assenyalat com un model d’èxit, fa 10 anys que això va deixar de ser així.

   “El govern dels millors” amb Artur Mas – Boi Ruiz va marcar un punt d’inflexió en la gestió sanitària. Ruiz va ser el cavall de Troia del sistema sanitari: va arribar provinent de la Unió Catalana d’Hospitals (principal patronal de la sanitat privada i concertada), va desmantellar el sistema públic i després va tornar a la sanitat privada d’on venia.

L’objectiu de qualsevol sistema públic de salut ha de ser millorar en la mesura possible la salut dels seus ciutadans, utilitzant de la millor manera els recursos disponibles. S’ha demostrat que un sistema basat en l’Atenció Primària és capaç de respondre millor a aquest objectiu que un sistema basat el l’Atenció Hospitalària.

Amb la presentació dels pressupostos del 2020 destinats al Departament de Salut, el Govern es vantava d’haver revertit “del tot” les retallades. Així, el pressupost de Salut per aquest 2020 suma una partida de 9.789 milions d’euros. En comparació als comptes aprovats el 2010, que eren de 9.876 milions, la reducció és del -0,86%. Tot i la recuperació pressupostària durant els últims 10 anys la inversió en Atenció Primària ha caigut un 24%. El passat dia 15 de juliol Amnistia Internacional va publicar un article a la seva web titulat “2009-2018 La dècada perduda: Amnistia presenta un mapa per comunitats de les polítiques d’austeritat que han posat en risc el dret a la salut a Espanya”, que posa de manifest la desinversió sanitària en general i de manera particular en l’Atenció Primària.

Per si no fos poc, el sistema sanitari està desfasat. L’any 1985 es va iniciar la reforma de l’Atenció Primària (RAP) que va comportar el desenvolupament de l’Atenció Primària fins a arribar al model que coneixem avui en dia, un model que obeeix a les demandes de la societat dels anys 80 – 90. La societat s’ha transformat amb l’augment de l’esperança de vida i el conseqüent envelliment progressiu de la població amb una major càrrega de patologia crònica que recau, sobretot, en l’Atenció Primària. I el model continua essent el mateix.

Si ens fixem en els centres residencials la situació encara és més complicada amb un 85% de la xarxa de centres residencials en mans privades. Durant la pandèmia aquest model s’ha vist absolutament sobrepassat i Salut ha hagut d’acabar assumint-ne la gestió única. Ha quedat clar que el sistema a dia d’avui no és capaç de tenir cura de manera adequada d’un del sectors més fràgils i complexes de la nostra societat.

Així, el coronavirus ha acabat posant a la primera plana dels diaris allò que feia molt temps que els professionals de la salut denunciaven. El sistema sanitari català en general i l’Atenció Primària en concret estan al límit.

Si s’ha aguantat la crisi econòmica ha estat gràcies al sobreesforç, la sobrecàrrega laboral i la dedicació dels professionals sanitaris. I, ha estat amb la crisi sanitària provocada per la COVID-19 que aquest sobreesforç ha acabat arribat al seu màxim exponent en unes condicions (sobretot al principi) on la incertesa i la falta de material eren evidents. Els treballadors sanitaris estan exhausts.

Durant els mesos més durs de la pandèmia la societat ha reconegut aquest sobreesforç amb els aplaudiments de les 8 del vespre. Aquest reconeixement era necessari però cal que s’acompanyi d’un convenciment profund que cal reforçar el sistema i que s’acabin executant les reformes que tants anys fa que necessita el sector.

És precisament en aquest context que ha esclatat la primavera sanitària com a resultat de la confluència de diverses plataformes que reivindiquen un sistema totalment públic i unes condicions laborals dignes per als treballadors sanitaris.

Per un sistema públic de qualitat, tot el nostre suport a la primavera sanitària!

23 de juliol de 2020