Una dècada inconclusa

El ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ de la manifestació multitudinària de fa deu anys -10 de juliol de 2010- va eclosionar una força popular inaudita. El clam sobiranista, per la independència i l’Estat republicà, va posar entre les cordes el règim i Estat monàrquic fins el pic del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Tanmateix, la conquesta de les llibertats republicanes ha quedat inconclusa, ofegada i represaliada per la força policíaca i judicial estatal.  
   La reconstrucció post confinament queda llastrada per la catàstrofe sanitària i econòmica. Dues línies d’actuació es confronten amb forces ben desiguals. Per una banda les necessitats comunitàries de la immensa majoria ciutadana des dels valors i polítiques per drets i serveis públics, la intervenció i nacionalització d’empreses de sectors econòmics vitals, com els sanitaris i la indústria farmacèutica, una fiscalitat a les grans fortunes i corporacions, la renda bàsica universal i una banca pública.

Per una altra, el poder del capital financer, de la Unió Europea i els Estats, que per cada euro que cedeixen al sector públic, a les demandes socials i treballadores, en dediquen milions a sostenir les grans empreses i els bancs. Els poderosos mouen tots els ressorts polítics per convertir en or els estralls, tant dels que s’enfonsen, com la davallada del nivell de vida, la precarietat i la pobresa.

El govern estatal de coalició surfeja en la il·lusió d’acontentar a uns i altres. Pedro Sánchez somia en sostenir el règim constitucional de 1978 i el bloqueig a l’avenç de les llibertats democràtiques. La subsidència de llei mordassa és prou eloqüent. Però el govern del PSOE i Unidas Podemos no pot aclucar els ulls davant de la persistent exigència de llibertats dels presos independentistes, ni de la força popular republicana, ni de l’exigència d’un referèndum sobirà a Catalunya.

A prop dels 3 anys de la votació de l’1 d’octubre 2017, del fallit intent de proclamar la independència i de la reculada davant de l’Estat, els partits i entitats civils a Catalunya es remouen davant la dificultat d’establir una estratègia i unes aliances que permetin assolir l’estat independent i republicà.

El catalanisme sobiranista i independentista d’esquerres i de dretes te vàries assignatures pendents: a) les aliances amb els grans moviments socials i democràtics -treballador, municipalista, feminista, anti-racista, climàtic-, b) la fraternitat i entesa amb els segments democràtics i republicans arreu de l’Estat, c) la comprensió que l’autonomia catalana forma i és part del règim i monarquia constitucional de 1978, d) els poders econòmics i estatals alimenten la divisió treballadora des dels privilegis econòmics i la confrontació nacional, e) l’experiència del lideratge de la dreta catalanista dificulta una majoria amplia suficient del moviment per l’estratègia republicana catalana.

El procés independentista republicà ha provocat, d’ençà el 2010, una divisió constant en el lideratge dretà. Dissolta CiU i la CDC pujolista, la neoconvergència es rebolca agònica dins el PDECat. Tanmateix els seus nuclis dirigents, autonòmics i municipalistes, pugnen per sostenir el llegat amb el lideratge de la Generalitat.

La ruptura del PDECat genera una diàspora: Lliures, el Partit Nacionalista Català, la direcció del PDECat que no vol desaparèixer, la volada per sobre de les fraccions del president destituït i exiliat Puigdemont, el que sembla la fi de La Crida per Catalunya.

Puigdemont promou un nou partit per preparar les eleccions catalanes a la tardor. Ara bé, el carismàtic exiliat i eurodiputat ho te prou fosc a l’hora de fer una força política de nova petja que ampliï el segment polític neoconvergent. L’experiència de combinar dreta i esquerra dins La Crida s’ha esvaït; queden Independentistes d’Esquerra que sostenen a Puigdemont des de fora de ‘Junts’.

La confrontació amb l’Estat i l’exclusivitat de la via unilateralista de l’ANC, el Consell per la República i de Puigdemont és, de moment, un fer volar coloms.

El moviment catalanista ha quedat uns mesos confinat pel coronavirus, però l’anhel i la pressió ciutadana mostra símptomes de seguir ben viu i disposat a sostenir la perspectiva republicana: Amnistia, República, Autodeterminació.