No puc respirar

El capital parasita i ofega la societat, la humanitat, les persones i la natura. El model econòmic depredador trenca les barreres naturals que aïllen virus com els coronavirus, sense preparar-se per fer front a les pandèmies. La brutalitat de l’explotació del treball, la dominació estatal i patriarcal, l’atur, el racisme i les guerres és consubstancial amb la propietat privada dels mitjans de producció. Un món comunal, republicà, sense privilegis i socialista és l’alternativa vital.

L’esclat de rebel·lia ‘Black Lives Matter’ contra el racisme a EEUU s’encén amb l’espurna de l’assassinat a sang freda de George Floyd (negre, 25 de maig, Minneapolis), ofegat per un policia després d’una agonia de 8 minuts i 46 segons en la que Floyd alertava “no puc respirar”.

Pot ser una al·legoria mortífera de la globalització capitalista. El poder del capital financer i dels seus Estats aboquen a la barbàrie i l’ofec generalitzat.

Un 23% de cotitzants a la Seguretat Social estan en ERTOs. Nissan decideix plegar. Seat avisa d’un descens del 30% de la producció. El treball precaritzat està en hores baixes per la davallada del turisme. La pobresa s’enfila. Es col·lapsen les ajudes directes pel lloguer davant l’allau de sol·licituds, fins el punt que la Generalitat n’ha tancat la recepció. La importància de l’Ingrés mínim vital (IMV) resta minvada per la magnitud de cassos que ni la poden demanar.

Els milions destinats, pocs respecte les necessitats, són ben lluny dels 60 mil milions que encara deu la banca del rescat que l’Estat hi va abocar el 2008. Per IMV l’Estat ha previst un crèdit a la Seguretat Social de 500M€.

Som en la sisena pròrroga quinzenal de l’estat d’alarma. El govern estatal proclama que serà l’última, el 21 de juny. Resulta imprescindible deslligar les mesures socials de l’estat d’alarma i allargar-les, perquè no esdevingui un estiu negre per masses segments de la població treballadora.

L’escenari general que s’entreveu és que o hi ha un avenç en la industrialització o s’estendrà la precarietat i la pobresa.

Les subvencions, ajudes i crèdits estatals o privats, augmenten la burocràcia de supervisions i penalitzacions, mentre la manca de recursos humans demora durant setmanes o mesos que arribin a les persones destinatàries.

Ara bé, es nega la conveniència d’implementar una renda bàsica universal directa que seria més racional, eficient i alhora econòmica.

L’estat d’alarma sosté la vida d’un règim caduc, on una corona corrupte i repressora de les llibertats, es dedica a encapçalar la caritat i almoines. El govern de Sánchez navega en aigües turbulentes, fustigat per les dretes-ultradretes del PP i Vox, però temorós de les exigències de Brussel·les i del gran capital. No en va les mesures s’alarma mantenen els privilegis del gran capital, corporacions i fortunes.

El govern de la Generalitat (PDECAt-JxCat, ERC) critica al govern estatal però en el que pot fer actúa amb criteri similar, laments i ajudes minses per la població necessitada, respecte pels privilegis i negocis de la minoria poderosa. El president Torra no fomenta ni obre portes a les aliances i alternatives republicanes.

La mobilització de Sanitàries en lluita mostra la hipocresia i demagògia neo-convergent. Els retards, la manca de recursos i l’incompliment d’objectius fan que la major part de la Llei catalana del canvi climàtic sigui paper mullat.

Per respirar, alimentar-se, formar-se i reproduir-se convé un treball, persones i natura sanes i saludables. Després de la Covid-19 es necessita acabar amb els privilegis, fomentar les cures i la igualtat, una societat comunal i republicana.
 

4 de juny de 2020