La margarida governamental

La jugada de triple carambola pels pressupostos (Barcelona, Catalunya, Estat) i la taula de diàleg entre els governs de l’Estat i Catalunya, formen part de les coordenades del nou escenari polític. El tercer eix és la realitat punyent dels i les preses polítiques i exiliades, així com els diversos moviments (social, sindical, feminista, municipalista, climàtic) que furguen entre les escletxes del sistema.

   El govern estatal s’ha constituït amb la coalició PSOE i UP, que necessita el suport d’ERC i EH Bildu; el govern municipal de Barcelona es formà en coalició entre BComú i PSC, amb els vots de Valls (C’s); en canvi el govern de la Generalitat està oficialment periclitat pel propi president Torra, que va anunciar eleccions sense data definida ‘després dels Pressupostos’.

La ruptura entre JxCat i ERC aboca a la incertesa. En els Pressupostos es juga tant de revertir les retallades, com de l’estratègia per fer front i superar la via repressiva i judicialista estatal, com de la força i cohesió suficient per generar les condicions per exercir el dret a l’autodeterminació, un referèndum efectiu.

L’Amnistia és la fórmula políticament més lògica. Tanmateix, en aquests moments, no gaudeix de l’adhesió unànime. Ni tant sols de l’ANC, que argüeix com inconveniència limitar-se als aspectes antirepressius, quan postula que allò vital és l’autodeterminació i la concreció de la independència, ja.

Hi ha la força, moviment, la coordinació i la cohesió política suficient per fer efectiva tot seguit la independència i la república? Es pot imposar ara l’autodeterminació a l’Estat?

El cert és que el govern està en fallida, el moviment ferm i expectant, doncs som com en una compàs d’espera dinàmic, sobre quin camí seguir.

Els detractors de JxCat o d’ERC estan atrapats en unes denúncies i expectatives a voltes il·lusòries. Cada dia que passa resulta més palès que la pugna entre aquests dos partits ni es pot resoldre des de les institucions, ni les negociacions de palaus, ni de cadascun d’ells sols.

La mobilització, la força d'»els carrers seran sempre nostres» segueix essent cabdal. Això inclou els diversos moviments existents, tot i que el del sobiranisme republicà i independentista sigui el més rellevant.

Els moviments es mantenen exigents i alhora respectuosos de les institucions, eleccions i governs. En aquest sentit està en qüestió si segueix el lideratge neoconvergent a la Generalitat o hi ha el tomb cap a les esquerres.

L’experiència dels set anys de govern tripartit del PSC amb ERC i ICV-EUiA, va deixar una sabor molt agredolç, degut a l’esclat de la crisi econòmica el 2008 i el nefand resultat de la renovació de l’Estatut, sigui dit, pel bloqueig, prohibició i anul·lació per part de l’Estat.

A l’horitzó s’entreveuen quatre tipus de combinacions governamentals: a) la de seguir amb JxCat i ERC, b) que passi la presidència a ERC seguint en coalició amb JxCat, d) una fórmula autodeterminista republicana d’esquerres amb ERC, CatComú, CUP i Sobiranistes, sigui tothom dins el govern o donant-li suport des de fora, d) una coalició d’esquerres, ERC, PSC, CatComú (que hauria d’aparcar el referèndum). Encara hi ha una cinquena combinació exposada des de Crític: e) un bipartit d’esquerres entre ERC i CatComú amb l’aval extern de JxCat o del PSC.

Un avenç vers l’alternativa de llibertats, drets i serveis públics necessita de mobilització amplia social, popular i entesa política per la lliure decisió.
 

13 de febrer de 2020