Hi ha un desplaçament cap a la dreta i ultradreta a l’estat, forma part d’una polarització que mina el règim incapaç de resoldre la crisi econòmica i la lliure decisió catalana, mentre creix el suport a la independència a Catalunya i el País Basc. La repetició de les eleccions ha deparat un fiasco amb un PSOE i UP més febles, l’enfonsament de la renovació de la dreta amb C’s i l’amenaça colpidora de l’avenç de la ultradreta de Vox.
El gir autoritari del règim prossegueix en la regressió política en llibertats. Els grans poders econòmics i el propi estat s’aferren com a clau roent al sosteniment del Regne, malgrat no obrin vies de reformar-lo. L’alternativa republicana es concentra a Catalunya impulsada pel moviment d’emancipació nacional, sense aflorar en el conjunt estatal.
La impugnació del règim de la monarquia de 1978, que va ser bandera del moviment 15-M, no ha aconseguit superar les esperances en les possibilitats de reforma constitucional. Per una part s’ha difuminat en les dificultats que ha frenat l’impuls del municipalisme del canvi. Per altra a ajornat o no ha vist possible promoure la ruptura política des de processos constituents republicans de base popular i d’arrels socials.
El progrés de Vox impugna la constitució des de la ultradreta, fa bandera nacional cabdal contra Catalunya, l’estat de les autonomies, els drets de les dones i de l’atac a la immigració. Vox s’aprofita del temor de segments importants socials a perdre privilegis de domini, així com de l’augment del precariat i la pobresa, alhora reflecteix la incapacitat del PSOE i del govern per oferir una perspectiva de futur.
Els dos escons de la CUP són un nou factor de corrosió republicana d’unes Corts més fragmentades. El pas a interferir en la política estatal i el suport aconseguit és una conseqüència de la metabolització política del moviment independentista que persisteix en exercir la lliure decisió amb l’autodeterminació.
En aquest escenari d’inestabilitat i crisi, després d’una repetició electoral amb uns resultats pitjors que a les eleccions d’abril, Pedro Sánchez i el PSOE han fet de la necessitat virtut al concretar en temps record un preacord de coalició de govern amb Unidas Podemos i Pablo Iglesias vicepresident.
A l’estiu es desestimà per impossible aquest govern, per les imposicions de la Patronal i de l’estat, però ara la crisi amb Catalunya, les il·lusions de segments significats de l’esquerra i del sindicalisme estatal i l’amenaça de Vox ho han catalitzat.
El pacte xoca objectivament contra l’estat, les patronals i l’IBEX35, que promovien l’aliança PSOE i C’s i ara amb el PP. Tanmateix Podemos ja va renunciar a l’abril als seus postulats bàsics i a postular una perspectiva alternativa de proposta constituent. Ens podem trobar molt ràpid en un escenari parlamentari on l’única oposició sigui la dreta-ultradretana (PP, Vox) i la independentista republicana (ERC, CUP, JxCat, EH Bildu).
És obligat tenir en compte que el pacte PSOE-UP no és suficient per aconseguir la investidura i formar govern. L’aritmètica parlamentària fa obvi que es necessiten el suport, els vots o les abstencions, dels partits nacionalistes i independentistes. Ni que no es vulgui la situació política mostra que cal pactar amb les forces independentistes catalanes.
La investidura de Pedro Sánchez a president és lògica per barrar el pas a la dreta i al creixement de la ultradreta, però no pot ser com un mal menor, sinó com un element per aconseguir desmuntar el llegat conservador i reaccionari de Rajoy/PP i de la deriva i adaptació del PSOE a la involució autoritària.
El contingut del pacte és un mal acord. Les propostes de drets són del tot generals i no superen la literalitat dels enunciats constitucionals. Un brindis al sol. No hi ha esment a la derogació de les reformes laborals, salari mínim, renda mínima garantida, regulació lloguers, habitatge públic, fiscalitat vers les mitges europees, derogació lleis Montoro per frenar l’ofec als municipis, derogació llei mordassa, diàleg sense condicions entre els governs de l’Estat i de la Generalitat.
La rebel·lió catalana no és una qüestió de convivència a Catalunya, sinó un conflicte estructural de l’estat espanyol i Catalunya. En tots aquest anys la confrontació s’ha anat agreujant dins el marc de la Constitució. No hi ha indicis ni perspectives de resoldre’s amb la repressió policial i judicial, a no ser que es giri a enfocar-ho de forma política democràtica amb l’exercici de la lliure decisió.
És també un error entrar al govern, un tret al peu a la perspectiva vital de preparar una alternativa constituent de processos republicans.
Per tant cal condicionar aquesta investidura.
Si més no, convé concretar unes propostes mínimes amb tres taules de negociació: a) sobre treball i reformes laborals, b) municipal, c) diàleg sense condicions entre els governs estatal i autonòmic, sobre la llibertats dels presos i preses i persones exiliades, amnistia, autodeterminació amb un referèndum.
L’Assemblea d’electes ha estat absent des del resultat electoral. Això dificulta que l’acció al carrer avanci i consolidi per resultar útil i efectiva.
La mobilització i el Tsunami democràtic concentren el clam de Llibertat, Amnistia i Autodeterminació. És una revolta persistent que pren força entre el jovent des de l’esclat de ràbia del 14-O per la Sentència del Procés. El moviment republicà necessita construir acumulació de forces sobiranistes, un escenari alternatiu i una coordinació general amb una estratègia política unitària.
14 de novembre de 2019