Incapacitat del règim

Uns anys on no s’aconsegueix constituir el govern, aprovar uns Pressupostos o governar per resoldre les diverses crisis superposades, són una mostra de la incapacitat del règim, la monarquia i l’Estat per ser sostenible. La tendència és a la inestabilitat econòmica i política. No hi ha indicis que les eleccions del 10-N endrecin aquest desgavell.      Ni la gran coalició entre el PSOE i el PP, apuntada per Mariano Rajoy i Felipe González, ni les imposicions patronals-estatals-rei de que amb Podemos de cap manera, ni les recomanacions del president del CIS, apunten a una perspectiva d’estabilitat. Per a qui en dubti, o pels derrotistes irredempts vers els canvis profunds transformadors i les llibertats, només cal guaitar les perspectives econòmiques.

Som davant una “desacceleració econòmica en el 90% de països” del mon, on “el creixement del comerç mundial s’ha detingut gairebé del tot”, segons la directora del FMI, Kristalina Georgieva, a les portes de l’Assemblea anual del FMI. Entre les principals causes esmenta la guerra comercial entre USA i Xina, el Brexit, així com l’existència d’un “mur de Berlín digital”, mentre alerta de que les conseqüències “afectaran a tota una generació”.

A onze anys de la gran crisi del 2008, quan encara no s’ha recuperat les condicions de treball i vida, s’obre un altre abisme econòmic. El capitalisme de la globalització en crisi estén la seva incapacitat econòmica i política. És el fracàs clar del predomini del capital financer, del sistema social i de mercat de la propietat privada dels grans mitjans de producció. Els Estats són el seu instrument per imposar el parasitisme destructiu de drets, vida i natura.

Els grans moviments mundials com el feminista i el climàtic, els tímids intents d’un municipalisme comunal, el pacifisme contra el militarisme i les guerres, necessiten fer causa comuna amb el moviment treballador i sindical, per fonamentar condicions de drets i serveis universals, lliures, igualitaris, dialògics i republicans.

Pedro Sánchez i el PSOE han desoït el clam de “amb Rivera, No!”. En comptes de fer cas a la base activista, Sánchez ha seguit els poders econòmics, de l’Estat i la UE. Les veus de que s’hauria de reformar la Constitució s’estavellen davant l’Estat i la Monarquia. El que mina aquest règim i Estat és una crisi estructural on les polítiques econòmiques i de legalitat colpeixen i escapcen drets, serveis i llibertats. La tendència a la inestabilitat ho és alhora vers a la involució política de tarannà dictatorial.

El recurs a l’amenaça del 155, per part del president estatal en funcions, és una altra variant de la ineptitud per dialogar i resoldre la confrontació entre l’Estat i Catalunya, val a dir entre la nació espanyola i la catalana. La via democràtica és la de la lliure decisió: el referèndum des del dret a l’autodeterminació.

La propera setmana ha de dictar-se la Sentència del Tribunal Suprem en un context a Catalunya on tot el que no sigui absolució i llibertat és inacceptable. El clam d’Amnistia s’estén per totes les capes socials, organitzacions i entitats. Som a les portes d’una nova situació política que brega per generar un escenari de llibertats i perspectiva republicana.

10 d’octubre de 2019