A l’ombra de la Sentència

Les mobilitzacions del segons aniversari de les urnes i votació de l’1 d’octubre de 2017 han tornat a omplir ‘els carrers que seran sempre nostres’. Va ser un dia que val una vida. El compromís d’un poble s’ha inserit amb arrels profundes fins les generacions més joves.    La lliure decisió de dos milions tres-centes mil persones va referendà ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?’, tanmateix l’èxit del Sí popular va quedar sense efectivitat pel bloqueig i repressió estatal.

L’1-O junt el 3-O de 2017 són els cims d’una carena en la que el poble català fa el camí per les llibertats i l’emancipació sobirana.

Es desfulla la margarita sobre la contundència de la Sentència als homes i les dones líders cívics i polítics de moviment de la lliure decisió, la sobirania, la independència i republicà, presos i preses polítiques. S’hi ha d’afegir les persones exiliades, com a les detingudes i empresonades recentment dels CDR, en una nova provocació estatal als exiliats; també els centenars de persones imputades, i el judici a punt d’iniciar-se dels membres de la mesa del Parlament.

Es fan càbales i prediccions sobre la magnitud de la resposta de la mobilització popular.

Hi ha consciència i acord generalitzat que la Sentència i la resposta ciutadana ens situarà en una nova fase política de la crisi persistent entre Espanya i Catalunya, entre l’Estat espanyol i les llibertats democràtiques en general incloses les catalanes en particular, entre la involució del règim de 1978 de tarannà dictatorial (llei mordassa, 155, recentralització, repressió, trident ultradretà) i la lliure decisió de l’autodeterminació sobirana catalana, entre el sosteniment del regne i les perspectives de nou adveniment republicà.

Plana la consciència de la necessitat d’unitat. El carrer l’exigeix a cada mobilització. Hi ha encara confusió de la dificultat de que qualli una coordinació general unitària, sobre quin eixos es fonamenti i en quin centre de gravetat pivoti.

Es defensa una unitat estratègica entorn de l’independentisme, tanmateix potser després de dos anys convé treballar la idea d’una estratègia conjunta del motor del sobiranisme independentista amb el conjunt del sobiranisme republicà i rupturista respecte el règim de 1978.

Convé l’experiència d’una Generalitat que faci d’una vegada el tomb al lideratge de les esquerres o s’hauran de cercar vies diferents a unes institucions de sobiranes segrestades i bloquejades.

El centre de gravetat per una estratègia unitària popular, conjunta, rau en les propostes d’Amnistia, República, Autodeterminació. La lluita per la lliure determinació (referèndum) i el procés constituent republicà és l’eix cabdal amb el que dotar de perspectiva la mobilització contra la repressió i l’anhel d’independència.

El lideratge polític del moviment popular per part de la dreta catalanista dificulta i obstaculitza aconseguir una majoria cívica i social suficient.

Clama el cel la necessitat d’una entesa i coordinació àmplia, democràtica, republicana, social, municipalista, feminista i climàtica.

3 d’octubre de 2019