La desobediència a sentència

El Judici als líders i lideresses independentistes de l’1 d’octubre de 2017 finalitza llest per a la sentència. La Fiscalia ha efectuat un gran frau democràtic menystenint, ignorant o tergiversant els fets, les proves, els testimonis i els al·legats de la defensa. El govern de l’estat és alhora hostatge i còmplice de la ultradreta que s’encarna en el Tribunal Suprem. Res de bo es pot esperar de les sentències. La mobilització és vital per sostenir la causa de la llibertat nacional del dret a l’autodeterminació i de la república.

   Centenars de milers de persones han escollit i atorgat la representació de diputats, eurodiputats i regidor als presos polítics i exiliats. Ha resultat endebades. El TS, malgrat no ser escollit per la ciutadania sobirana, ha suspès els drets polítics de les persones electes sense dilació. L’estat, a través de la judicatura, s’atorga la potestat d’alterar la representació de la sobirania popular.

La desobediència pacífica i l’acció política sense violència s’assimila a sedició i rebel·lió. La ideologia independentista i la republicana, l’exercici de lliure determinació amb el vot, se’l va a condemnar com rebel·lió. No s’admet la disidència sobre la monàrquia i per la república ni en les relacions entre els pobles. Es prohibeix la llibertat de manifestació.

L’estat vol castigar de forma exemplar l’anhel i voluntat mobilitzada de l’emancipació catalana que ha adoptat el clam de independència i república. La monarquia espanyola no pot cedir ni unes gotes de llibertat a l’ideari republicà, menys encara a un procés de lliure separació entre Espanya i Catalunya.

El final del Judici ha interferit enmig de les negociacions pels pactes per formar el govern estatal, municipals i autonòmics. La ciutadania s’ha inclinat en el vot cap a l’esquerra, però obligant a fer coalicions i per tant pactes.

Tanmateix la tendència general queda corregida per una polarització que continua creixent. La Comunitat de Madrid dona pas a un Parlament i a un govern del trident dretà PP-C’s-Vox. En canvi a Catalunya els vots porten cap a majories d’esquerra i republicanes, inclòs a la capital Barcelona

Finalitza un cicle electoral amb una representació i uns pactes que sostenen l’ajornament del règim monàrquic del 78, recolzat en el PSOE, la pressió involucionista de les institucions estatals i el triplet PP-C’s-Vox. No hi ha ruptura immediata a la vista, però l’equilibri és precari i inestable. Tampoc s’ha pogut liquidar les amenaces de tempesta per les necessitats socials, laborals i feminista o climàtica, ni eliminar l’horitzó republicà que emergeix a Catalunya.

El govern de cooperació per ser operatiu hauria d’afrontar el panorama amb mesures polítiques socials, democràtiques, de llibertats i establir el dret a l’autodeterminació. El Judici és molt més que una prova del cotó fluix, és la mostra de la incapacitat estatal per resoldre una situació d’unitat i opressió nacional que condemna la monarquia. O s’esclafa i elimina el moviment nacional republicà català o la república trobarà la manera d’avançar i constituir-se.

Els municipis estan completament immersos en aquest context. Pobles i ciutats són elements bàsics, neuràlgics, del països, les nacions i els estats. Els intents de fer política municipalista aliena als drets i llibertats generals estan condemnats al fracàs a mig termini. Entre el corporativisme i la golafreria de les elits o les necessitats populars treballadores no hi ha terme mig de blocs socials. Tampoc entre les llibertats o la involució en drets i la llei mordassa. O entre l’emancipació catalana o la imposició unitària estatal. En fi, entre república i monarquia no es pot fer la viu viu, com si no afectés a cada llamborda i a cada passa que fem.

Ahir les manifestacions anunciaven un nou esclat quan hi hagi la sentència condemnatòria. S’empeny cap a una nova perspectiva.

Les classes treballadores i populars volen llibertat dels presos i preses, no s’aturaran fins poder decidir i fer el referèndum, aconseguir la llibertat i la república.

13 de juny de 2019