La lluita paga, en la lluita social i en la nacional

Davant l’amenaça de vaga de tota l’Administració Pública, el govern de la Generalitat s’ha vist obligat a cedir a les exigències dels treballadors i treballadores. Fa setmanes havia ofert pagar els endarreriments de les pagues extres pendents del 2013 i 2014 en un termini de 8 anys. Sembla que s’havien begut l’enteniment!. Ara han tingut que recular i acordar amb els sindicats que el retorn es farà el 2019 un 40% de la paga pendent i la resta durant els tres anys següents. Es pot discutir si és el millor acord, ja que hi havia un acord parlamentari per retornar les pagues en dos anys, però no hi ha dubte que el govern ha hagut que recular. Com ho va haver que fer davant la mobilització dels metges i infermeres d’Atenció Primària.

Per què no es va fer quan calia? Deien que no es podia però el que demostra la mobilització és que no es volia perquè hi havien altres prioritats i no es vol tenir en compte les reivindicacions socials, la millora de la sanitat o l’educació, la rebaixa de les quotes universitàries, atendre les exigències socials de la renta garantida i pagar el que es deu als treballadors i treballadores de l’Administració.

La lluita per la república és la lluita per canviar i millorar les condicions de vida de la majoria de la població. Però, sembla que als Torra i companyia estan poc interessats per aquest aspecte de la lluita social. Per nosaltres, la lluita social i l’emancipació de Catalunya són dos cares de la mateixa moneda. Es necessiten les dues.

Però, és que també en la mobilització nacional el govern està desorientat. Hi ha un altre contraatac dels partidaris del 155, les amenaces son diàries, volen preparar l’opinió pública per poder donar un altra garrotada. Són equivocades les declaracions de l’Ada Colau respecte al tall de carreteres. Quan es lluita tan útil pot ser ocupar un banc, fer vaga, concentrar-se per parar un desnonament o omplir els carrers amb centenars de milers de persones. Allò important és que serveixi per reforçar i fer avançar el moviment.

La resposta no pot ser mirar cap a una altra banda. Es necessita mobilització massiva, social i nacional, presentar les exigències republicanes del poble català com la resposta de millora de les condicions socials i democràtiques de la majoria i buscar aliats en defensa dels drets democràtics. Sense això continuarà la desorientació.

Per això, son tan importants les mobilitzacions reivindicant millores socials, obligant al govern a cedir, com les mobilitzacions exigint la llibertat dels presos i pressionant per donar passos cap a la república. En tos dos casos, la lluita paga.