“Hem decidit no callar! Juntes soscavem l’ordre patriarcal!” és el lema de la mobilització del #25N, convocada per Novembre feminista.
Som a l’any de la Vaga feminista del 8-M, de la ignomínia d’una Judicatura patriarcal amb sentències com la de la manada, també dels 10 anys de la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista.
Les dones i el moviment feminista diuen prou a la violència masclista, als assassinats, a les agressions sexuals i violacions, al domini patriarcal que s’ha fet carn i os amb el capitalisme. Milions de dones arreu del món assenyalen l’estigma amb el que es vexa i sotmet a la meitat de les persones de la humanitat.
La llei catalana esmentada incorpora el concepte de drets i reparació centrats en les dones, a diferència de l’estatal que és punitiva vers l’agressió. En aquests deu anys la mobilització feminista i l’empatia ciutadana estan transformant la consciència de les dones des de les més joves i adolescents.
Les lleis i les mesures de les institucions s’han quedat ben enrere de la mobilització, de les necessitats i de les demandes de les dones. Les dones ni callen ni es queden arraulides a casa. Ja no les representen els homes, sinó que es mobilitzen amb una massivitat indiscutible i una força impossible d’aturar.
A les empreses, als municipis, als parlaments, les dones diuen prou agressions, mentre exigeixen ben alt que els plans d’igualtat, les reivindicacions als convenis, els pressupostos dels governs, institucions i entitats, deixin de ser la ventafocs de les mesures i recursos.
El mandat de la llei plantejava un desenvolupament que no s’ha dut a terme. En aquest temps d’aplicació, malgrat actuacions imprescindibles i lloables, s’ha retrocedit de l’impuls inicial.
La violència institucional resulta punyent i quotidiana. La Judicatura revictimitza a les dones agredides. Les mesures i pressupostos són insuficients a totes les institucions. No hi ha diners, es diu una i altra vegada. No hi ha diners per pal·liar i contribuir a resoldre el greuge a la meitat de la població.
L’Estat i la Generalitat no tracten la violència masclista i el domini patriarcal com una situació insostenible d’alarma social.
Ja n’hi ha prou de que no hi hagi pressupost suficient per a les dones. La prevenció que diu la llei catalana, l’estatal i el conveni d’Istanbul ha d’incloure’s tant als pressupostos com en els currículums educatius.
Cal diners i mesures per a la formació als i les professionals de tots els estaments públics i privats. Manca l’atenció a tots els nivells a les dones que travessen per processos de violència: a serveis socials, als centres de salut, als centres d’arribada de dones migrades o refugiades; a la prevenció a les noves generacions; el dret a l’habitatge i a la feina.
És obligat revertir la situació de precariat que predomina ens els serveis públics, privats, cooperatius i de les Entitats sense ànim de lucre, que dediquen els seu compromís i energies als drets i necessitats de les dones per eradicar la violència masclista.
En el XIV Fòrum, que cada any organitza la Plataforma unitària contra les violències de gènere, hem vist avenços entre la joventut quan hi ha una intervenció des de la reflexió, l’escolta, la cura, introduint el respecte i les relacions sanes.
En el Fòrum s’ha tornat a plantejar la necessitat d’adequar la llei i mesures a la gravetat de la situació, amb la punta de l’iceberg de les assassinades i violades. A les conclusions del Fòrum es demana incorporar articles sobre la violència institucional, sobre que la llei d’estrangeria no anul·li la dels drets de les dones i, fonamental, pressupostos suficients.
El moviment de dones, la mobilització feminista i la consciència creixent, vivim i som protagonistes en un moment històric de canvis profunds. Les dones fem nostres els carrers i engendrem futur de drets universals.
22 de novembre de 2018