El PSOE tempta a la dreta, al PP i C’s, per la investidura de Pedro Sánchez a president del govern. El candidat aprofita la pressió de la ultradreta de Vox, mentre pressiona a Unidas Podemos a desdir-se de les exigències sobre les polítiques econòmiques, socials, democràtiques i del referèndum de lliure determinació catalana. Som davant una investidura sense programa i polítiques conegudes.
La imposició de la renúncia de Pablo Iglesias a formar part del govern expressa el grau de submissió que exigeix el PSOE a Podemos, UP i ECP.
Ana Botín del Banc Santander, en Fainé i Oliu, de La Caixa i Banc de Sabadell, se’ls hi deu escapar un somriure sorneguer per sota el nas. Les grans finances, junt la Patronal i la UE de Brussel·les volen estabilitat. Prefereixen un govern PSOE i C’s. Com que no pot ser pel resultat electoral, mouen cel i terra per bloquejar a UP, o si més no imposar que les necessitats treballadores, feministes, nacional sobiranes catalanes i les climàtiques, no formin part de l’agenda i les polítiques del nou govern.
El règim te peus de fang. La Monarquia cada any perd adhesions, sobretot entre la joventut. L’alternativa republicana pugna per emergir, molt lent a l’Estat, impulsada per la immensa i persistent mobilització de la sobirania i de l’independentisme a Catalunya.
L’Estat pateix una crisi estructural que li escapça les arrels, però es manté encara capaç de reprimir i afavorir les necessitats de les classes socials dominants, sostingut pels poders econòmics i la UE.
El menyspreu i la negació del “supuesto pueblo catalán”, que en fa gala Pedro Sánchez, és un altra indici de la incapacitat política de l’hegemonia del PSOE entre les esquerres per resoldre la crisi nacional de l’Estat espanyol respecta les llibertats, sobirania i anhel de decidir de la majoria catalana.
La Monarquia, la Constitució de 1978 i l’Estat estan caducs, situació que no els impedeix resistir aferrissadament a qualsevulla possibilitat d’alternativa republicana.
Conclou una etapa d’una dècada des de l’inici de la gran crisi econòmica de la globalització el 2008. Han estat anys de mobilitzacions continues i creixents -vagues generals, moviment 15M, per la decisió sobirana, independència i referèndum a Catalunya, feminista- que han canviat bona part de l’escenari, els actors i actrius, inclòs el bipartidisme entre el PSOE i el PP. No obstant subsisteix una força estatal que condiciona la irrupció de la nova etapa que es va configurant.
Els cicles electorals s’han succeït sense aconseguir l’estabilitat del règim monàrquic, ara sostingut per un unipartidisme ranquejant del PSOE, amb la pressió involucionista del trident PP-C’s-Vox o el suport temorec d’UP i la dificultat de mobilització sindical. Aquest equilibri en precari aboca a un trànsit, un interregne incert, com preludia una investidura mascarada sense polítiques que pretenguin resoldre els greus problemes existents.
Que se n’ha fet a la investidura de la derogació de la reforma laboral i de l’article 135, de les lleis Montoro, la llei mordassa, l’atenció a l’emergència feminista (assassinades i violades), la recerca i educació, les pensions, al canvi climàtic, al diàleg i el referèndum a Catalunya.
La investidura concentra la dificultat de les esquerres per unir-se entre elles i amb l’independentisme en clau social i republicana. Les forces polítiques que representen les demandes de les grans mobilitzacions i moviments no estan madures o resten exhaustes per generar condicions i liderar una nova etapa.
El moviment treballador i democràtic de substrat republicanista, espanyol i català, encara haurà de fer camí per aconseguir ajuntar forces socials, sindicals, municipalistes, feministes i sobiranes de la lliure decisió, que fomentin un escenari per uns processos constituents republicans.
25 de juliol de 2019