La problemàtica de l’habitatge com a motor de degradació dels barris.

Francesc Ortega

24/8/20


Sembla que en els darrers dies els sectors polítics de dretes han descobert la problemàtica de les ocupacions irregulars de vivendes i immobles. Circulen diferents vídeos compartits per dirigents de C’s i Vox, on es visualitza la indignant actitud  de varies persones que, en ocupar una vivenda, fan el fatxenda d’evitar el  desnonament pel seu coneixement de les lleis.

L’opinió pública s’escalfa; tothom coneix algú que ha patit aquest tipus de violacions de la propietat privada i exigeix una legislació més dura que castigui aquestes actituds. Arrel de la polèmica, es publiquen estudis amb dades que semblen corroborar l’increment  d’un problema que fa anys que existeix.

Sóc conscient de la impotència i maldecaps que generen aquestes situacions al propietari/a;  la inseguretat i maldecaps que poden patir en el dia a dia els veïns de la comunitat. Ho he viscut en primera persona i per mi fou  traumàtic. Per la meva pròpia experiència i per l’evolució de la qualitat de vida del barri on visc des de que vaig néixer, Plaça Catalunya de Salt, tot m’indica, que de forma intencionada, es confon una part amb el tot i els símptomes amb la malaltia.

Defenso el dret a la propietat de l’habitatge, l’habitual i el de vacances,  adquirit legalment  i gestionat segons les seves conveniències. I si a més és te  la capacitat d’adquirir una altra vivenda, sigui com inversió pel futur habitatge dels fills i obtenir-ne temporalment uns ingressos  llogant-la, molt millor. Aquest dret, però, és un dret compartit que no justifica excessos i activitats especulatives que dificulten i limiten l’accés a una vivenda digna de sectors cada cop més amplis de la societat.

Visc en un bloc de 24 vivendes, on una quarta part, propietats dels bancs, han estat tancades per raons especulatives. Per evitar l’ocupació s’han tapiat,  i això dona  un aire sinistre i marginal a tot el bloc. Aquesta situació genera  tot tipus d’activitats marginals: saquejos, vandalisme, ocupacions no motivades per emergència habitacional, petites màfies que es dediquen a obrir i “vendre” pisos buits, destrossa dels espais comunitaris… Les accions especulatives “fora” de les lleis del mercat han enfonsat el valor  de la meva vivenda; és una clara agressió a la meva propietat, que, pel que sembla, és un dret invisible i eclipsat per les llegendes urbanes i l’afany especulatiu de les grans entitats bancàries.

A petita escala, una situació aparentment irresoluble comença a redreçar-se, i no pas per l’acció decidida dels cossos policials, que en alguns casos s’ han arribat a implicar per sobre de les seves estrictes atribucions, sinó per la lluita sostinguda d’arrencar aquestes vivendes de la bossa especulativa. Famílies solvents, que no aconsegueixen llogar un pis, sigui pel racisme dels propietaris o per la manca d’oferta de lloguers baixos  a la  zona, han acabat ocupant els pisos i fent ‘ls seus, tot remodelant  i adequant-los, i forçant els bancs a negociar un lloguer social.

La situació del bloc, com la del barri, no és  idíl·lica, tot i que ha millorat. El desgast econòmic i emocional ha deixat tocada la comunitat, instal·lant-se en l’apatia, una actitud  que ha contagiat a tot el barri. L’evolució del conflicte ens ha demostrat que no només cal incrementar les actituds expeditives. Si el problema no es tracta de soca-rel, estarem disfressant-lo traslladant-lo i contribuint a fer-lo més gros.

Els espais buits, pisos, solars, patis interiors… son el veritable càncer dels nostres carrers; espais on prospera la marginalitat que emmalalteix els nostres barris. El dret a viure dignament, a prosperar econòmica i socialment, a mantenir una estabilitat material en un entorn salubre, ha d’estar per sobre del fals dret a la propietat privada, que justifica la conversió dels nostres barris en una mercaderia mes, en un mercat especulatiu.  És legítim i necessari exigir una legislació que reguli el mercat i l’oferta immobiliària;  que airegi les vivendes i les adeqüi a la demanda, facilitant-ne l’accés als joves, el veritable potencial de municipis com és el cas de Salt.

Sense polítiques socials, regulatives i de contenció, la ma dura esdevindrà pràctica estèril més enllà del desfogament, de la visceralitat col·lectiva, fàcilment manipulables per interessos foscos, que no tenen res a veure en les necessitats del barri..

Francesc Ortega

Veí de Plaça Catalunya de Salt

Activista veïnal