Sotrac i davallada econòmica

El PIB a la picota: -5,2% en el 1er trimestre de la covid-19 (INE), pitjor el 2n (en el 2009 fou -2,6% PIB), mentre les previsions del FMI són d’un descens de 12,5% aquest 2020. Recessió dura. Són alarmistes les dades macroeconòmiques o què signifiquen per a la vida de milions de persones? volen dir desindustrialització, liquidació de llocs de treball a la industria, la distribució i el turisme, increment de la precarietat i la pobresa.

Airbus anuncia 15.000 acomiadaments, entre ells 900 a l’Estat espanyol. Siemens Gamesa (Agoitz) tanca liquidant 239 llocs de treball. Nissan i Alcoa han encetat aquest macabre dominó. La pròrroga dels ERTOs fins a setembre ajornen els estralls d’una tempesta econòmica desfermada que impugna la globalització.

El poder econòmic, el polític dels governs i dels Estats, es centren en resistir i sostenir els seus privilegis de classe dominant.

L’interès dels poderosos en la reconstrucció rau en protegir el màxim les grans empreses privades i el capital financer. Per això el govern estatal de coalició retrocedeix a l’hora de concretar una fiscalitat a la mitjana europea, elevar els impostos a les grans fortunes, derogar la reforma laboral, recuperar el rescat bancari (60.000 M€), permetre autonomia financera als municipis, fomentar un sector de serveis i recursos públics inclosa una Banca pública; quan seria cabdal instaurar la Renda bàsica universal com a eix d’un pla de xoc social afí.

El temor cívic provocat per la pandèmia es transforma en polítiques i propostes conservadores, com si la continuïtat del sistema econòmic, social i polític fos cosa de desitjos i voluntats individuals.

El govern del PSOE i UP resulta un cul-de-sac que bloqueja les necessàries alternatives polítiques. Les llibertats són colpides mentre subsisteix el règim de la corona, la llei mordassa, el bloqueig al dret a l’autodeterminació, l’anatema a allò que pugui generar condicions per alternatives republicanes.

Les eleccions basques i gallegues preludien les catalanes. Una diferència significativa és que la recomposició de la dreta catalanista està en procés d’esmicolament (PDECat, JxCat, La Crida, PNC, Lliures). El llegat neoconvergent es rebolca entre l’autonomisme existent, l’anhel d’independència que representa una ruptura del règim de 1978, així com el moviment ciutadà popular que no renuncia als postulats de l’1 d’octubre (2017), de concepció sobiranista, autodeterminista i republicana.

L’alternativa de pla de xoc social i de poder polític de lliure autodeterminació sobirana i republicana és vital per a la salut treballadora.