Senyor, no sé què passa
però em sembla que Sa Majestat
no rep l’afecte i cerimònia de costum
(King Lear, Shakespeare)
Aquesta greu crisi del coronavirus està afectant també la monarquia. El discurs buit i sense empatia del rei espanyol va estar acompanyat de cassolades massives en nombroses ciutats i ha representat un altre moment més de distanciament i ruptura amb la institució monàrquica. Potser s’esperava alguna explicació sobre la corrupció del rei emèrit; alguna mesura per aclarir on són els diners; alguna decisió per retornar-los o, com es demana insistentment, que aquests milions d’euros es dediquin a la sanitat pública. Sobre això, res, silenci. Sembla que l’únic que ha après del coronavirus és que cal rentar-se les mans, però no ha captat que no cal rentar-se-de la corrupció. Molts mitjans de comunicació, fins i tot alguns partidaris de la monarquia, han hagut de reconèixer que el discurs no va estar a l’altura de la gravetat de la situació de país, sinó d’algú que està molt lluny de la realitat.
És tan evident la preocupació de les classes dirigents que han hagut de sortir en defensa de l’indefensable. Un dels més hipòcrites ha estat El País, que en un editorial deia que «la gravetat d’uns fets presumptes […] no pot ser minimitzada amb l’excusa de protegir el sistema constitucional de 1978», per dir, a continuació, «que sota cap circumstància es poden confondre les institucions amb les persones que les encarnen «. Ens volen tractar d’imbècils? Si hi ha una institució personal, aquesta és la monarquia, que s’hereta, que no es tria, que personalment és insubstituïble i que a més atorga més drets que a qualsevol altre ciutadà de el regne. Aquest ha estat un altre d’aquests moments que reflecteixen la separació i ruptura de sectors del poble amb la monarquia. Com ho va ser el discurs del 3 d’octubre de 2017 després del referèndum i la repressió policial a Catalunya. O quan el rei ara emèrit va ser descobert matant elefants a l’Àfrica i va haver de sortir dient allò de «M’he equivocat. No tornarà a passar «. Va haver d’abdicar en una operació per salvar la monarquia i ara l’han tornat a enxampar. Amb els Borbons no hi ha remei.
La corrupció que mai s’acaba
El fil conductor de tota la tradició borbònica ha estat la corrupció, que ha contagiat històricament el conjunt de l’Estat i el seu funcionament. L’últim episodi conegut vindria a ser el modus operandi durant anys i anys i de regnat en regnat: l’ara rei emèrit rep una comissió de l’Aràbia Saudita, probablement pel contracte de l’AVE de la Meca a Medina. La premsa suïssa i britànica publiquen que s’investiga Joan Carles I per l’existència d’un compte a Suïssa d’uns 90 milions d’euros, dels quals hauria lliurat 65 a la seva antiga amant, Corinna Larsen. Informen d’altres comptes a Liechtenstein i Panamà on apareix com a beneficiari Felip VI. Fins la Fiscalia Anticorrupció es veu obligada a declarar que inicia una investigació. Aquestes quantitats, que podrien ascendir a més de 200 milions d’euros, no han estat mai declarades i no han pagat els corresponents impostos. «M’he equivocat. No tornarà a passar «. L’escàndol és tan enorme que Felip VI declara que renuncia a l’herència (cosa que no té valor jurídic perquè no es pot renunciar a alguna cosa que no s’ha rebut) i li treu l’assignació anual (194.232 euros) al seu pare; però, lamentablement, no renuncia a la principal herència que ha rebut: el Regne d’Espanya. El fill «mata» el pare per salvar-se ell; abans ja han «liquidat» Urdangarin (que també va saber enfilar-se al carro de la corrupció) i la seva dona Cristina, la germana del rei. Donaria per a un nou drama històric shakespearià, ja que a més és força públic que entre els diferents membres de la família els ganivets volen . De cara a l’opinió pública, semblen decisions que preserven l’ètica i la moral del rei, però la realitat és que una altra vegada ha estat sorprès un Borbó (Felip VI sabia que era el beneficiari i no va dir res fins que va sortir a la llum pública) , i el que ha fet només pretén intentar salvar el seu regnat.
La llista de fets corruptes, o directament robatori, no tindria fi. Per no remuntar més enrere, comencem pel seu avi, Alfons XIII. D’ell escriuria Valle Inclán al proclamar-se la II República: «Els espanyols han fet fora l’últim dels Borbons, no per rei, sinó per lladre». La seva forma d’actuar era molt senzilla: com que disposava d’informació privilegiada, invertia en empreses com Transmediterránea , Metro de Madrid, Hispano Suiza i altres, a les que afavoria amb contractes de l’Estat. Quan abandona Espanya en proclamar-se la república, els monàrquics van fer campanya de que se n’havia anat sense res, però no era cert: ho tenia tot fora. En comptes a Londres i París disposava d’una fortuna de 70 milions de pessetes de l’època, equivalents avui a més de 144 milions d’euros. a més, els primers dirigents republicans van ser tan ingenus que van permetre que la reina s’emportés totes les seves joies.
Don Joan, el pare de Joan Carles I, també va plorar dient que no tenia fortuna i va pidolar per aquí i per allà. Des de 1947, Franco li va pagar 250.000 pessetes anuals (que no era poc per l’època, tot i que ja se sap que ser príncep o rei té moltes exigències) i li va retornar les propietats confiscades per la república, entre elles el Palau Miramar de Sant Sebastià, el de la Magdalena de Santander i l’illa de Cortegada a la ria d’Arosa. No li van haver d’anar malament les coses, perquè en morir va deixar una herència de 1.000 milions de pessetes, evidentment en bancs suïssos, dels que el seu fill en va rebre més de 700.
El Borbó Joan Carles ha superat els seus antecessors. La llista seria interminable. Probablement no hi ha hagut operació fosca en què no hi hagi tingut alguna participació. Ruiz Mateos, l’empresari de Jerez de l’expropiada Rumasa, va declarar públicament que li havia donat 1.000 milions de pessetes. Se sap que en els inicis de la transició Joan Carles I va rebre 100 milions de dòlars d’Aràbia Saudita per «ajudar el procés democràtic». És conegut que durant molt de temps (potser fins que va deixar de ser rei?) va estar cobrant un 2% per les compres de petroli que l’estat feia a l’Aràbia Saudita. Va estar relacionat amb els escàndols financers de Mario Conde (Banesto); amb els del seu amiguíssim Manuel Prado i Colón de Carvajal (Expo de l 92 a Sevilla); amb l’operació KIO (l’entramat d’empreses de Kuwait), en el que també hi havia el conegut lladre i estafador Javier de la Rosa, d’on van desaparèixer uns 500 de milions de dòlars. Una vida digna de Borbó: de cara al públic, l’ètica i moral cristiana (no robaràs, no desitjaràs la dona del proïsme); en la realitat, omplir-se la butxaca en nom de la pàtria i la moralitat.
Aquesta manera d’actuar ha impregnat històricament el Regne d’Espanya. Els monarques, les classes dirigents, i no diguem durant l’època franquista, sempre van considerar l’Estat com un camp d’on treure el màxim profit possible, i la corrupció i els negocis al seu voltant sempre han estat una font d’ingressos per a les classes posseïdores o per als arribistes de torn. Si una part decisiva de la fallida de la monarquia té a veure amb la corrupció, tinguem en compte que el PSOE de Felipe González va caure també per la corrupció, com el PP de Rajoy. És tot un sistema de funcionament de règim.
El rei (i el règim) a plena llum
Des del punt de vista polític, aquest escàndol i tradició borbònica no només deixa el rei emèrit i el seu successor a plena llum, sinó que també despulla el règim polític sorgit de la transició del franquisme. El Joan Carles I garant de les llibertats, salvador de la pàtria després del cop d’Estat de 1981, el millor ambaixador d’Espanya, garant de la Constitució i de la unitat del Regne no és més que un vulgar comissionista, algú que tota la seva vida s’ha aprofitat del seu títol per amassar una ingent fortuna (la premsa nord-americana la va estimar ja fa uns anys en torn de 2.000 milions d’euros).
No cal repassar les hemeroteques per comprendre que durant tots aquests anys es va muntar un gran espectacle d’ocultació de la veritat. Se sabia, se’n tenien proves, però calia tapar-ho per mantenir el règim, perquè la corrupció es perpetués. Al quedar nu el rei queda nu també el règim que l’ha sostingut. L’un no es `podrà sostenir sense l’altre. Parafrasejant Calderón de la Barca, «sueña el rey que es rey, y vive en este engaño mandando […] que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son”. Hem viscut com si fos un somni, perquè la realitat és tan cruel com l’havíem imaginada, i al despertar ens adonem de la podridura d’un règim que mereix ser canviat. Ara desplegaran la seva cuirassada mediàtica per salvar el rei Felip, per exemple, impedint una comissió d’investigació sobre el seu pare al Congrés, però cada vegada ho tenen pitjor per fer empassar a la població un altre engany com el del pare.
No falten arguments i iniciatives perquè sortim d’aquesta crisi del coronavirus plantejant seriosament una perspectiva republicana. Val la pena la lectura d’aquest article de Javier Pérez Royo sobre la crisi de legitimitat de la monarquia; i aquesta altra iniciativa per a exigir un referèndum sobre la forma d’Estat. (v. a SinPermiso)
Un canvi polític exigeix la participació de milions de persones, al carrer i a les urnes (i aquesta situació de confinament no hi ajuda) però, de vegades, la consciència té recorreguts insospitats. Tots els mitjans que es van fer ressò de la cassolada van assenyalar que va ser important a Barcelona, València, en altres ciutats i en barris de Madrid. Aquesta vegada les cassoles van permetre expressar la unitat de la protesta, per sobre de territoris. Aquesta unitat, i les aliances polítiques i socials que es necessiten, és la que pot donar l’empenta perquè els valors republicans que expressen es transformin en una república de plenes llibertats i drets socials.
Miguel Salas és membre del consell editorial de SinPermiso