Intervenció de Montserrat Vilà Planas a l’acte institucional del Parlament en motiu del 25 de novembre, junt Marisa Fernández de Dones Juristes, Bea Macià de Tamaia i Isabel Muntané d’On són les dones

Les dones som persones vitals per a la humanitat.Fa 10 anys s’aprovava en aquest Parlament la llei del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. Llei molt discutida, molt participada tant els grups parlamentaris, com el govern, els diferents departaments de la Generalitat i amb les entitats de dones, durant més de tres anys. Una llei com diu el seu títol dona drets a les dones per reparar el mal causat i poder recuperar una vida lliure de violència.

Gràcies a que la llei anava acompanyada de reglamentació i pressupost, durant aquest 10 anys hi ha hagut un desplegament que ens ha servit per crear una estructura, una xarxa d’atenció i acompanyar el gran treball de moltes associacions i entitats per combatre la violència masclista.

El mateix mandat de la llei exigia un desenvolupament que no s’ha dut a terme. I com no s’ha avançat, m’atreveixo a dir que a la pràctica s’ha retrocedit de l’impuls inicial.

I què passa al carrer? Què passa en el moviment de dones? Doncs enguany vivim i som protagonistes en un moment històric de canvis profunds. Les dones fem nostres els carrers i engendrem futur de drets universals.

La Vaga Feminista del 8 de març, amb milions de dones als carrers de tot el món, ha posat a l’agenda de la ciutadania i de les institucions els drets reals que s’han d’aconseguir.

Aquestes mobilitzacions al carrer per la igualtat, per la no violència vers les dones, per la llibertat, són la sobirania popular que crida pel canvi. I el canvi és ideològic, és cultural, és estructural i ha d’anar acompanyat de pressupostos.

A tot el món les dones hem dit “Prou”. En el fòrum d’enguany hem tingut la sort d’escoltar dones de Moçambic, de Senegal, de Líban i Jordània. Dones de les institucions i dones del moviment. Totes tenen els mateixos reptes que nosaltres i necessiten unes polítiques públiques potents que estiguin en sintonia.

I de moment no estem en sintonia. Les nostres institucions no estan a l’alçada del què està demanant el carrer. Hi ha declaracions de bones intencions. Fins i tot hi ha alguns passos per agafar impuls però es queda frenat al moment de passar a l’acció perquè no hi ha prou pressupost. Pressupost per atenció, prevenció, sensibilització.  

Sovint, quan parlem de la vulneració dels drets de les dones, no som conscients, ni posem en evidència, que l’Estat i les seves institucions són o poden ser les autores d’aquesta violència, sigui per acció o per omissió o per tenir responsabilitat en els fets.

La violència institucional és la que reben les dones, quan no són ateses a les institucions amb els recursos adients, quan es fa una victimització secundaria dubtant de la seva paraula i actitud.  Es continuen utilitzant els mites, els estereotips i els prejudicis, per normalitzar la violència a la que les està sotmetent l’agressor.

Les lleis es molt important que s’aprovin, però que queden esvaïdes i neutralitzades massa sovint en la seva aplicació. La manca de pressupost suficient agreuja la resistència numantina de les institucions patriarcals. La moral imperant de tarannà misogin, necessita un canvi complert en l’educació en la igualtat i els drets de les dones com a persones.

El parlament i el govern de Catalunya també han de donar resposta a aquest clam del 8 de març, el 26 d’abril

Clar que hem avançat. Només faltaria. Però la realitat és tossuda i no poden tancar els ulls.

Acabem de estar tres dies en el XIV Fòrum contra les violències de gènere que cada any organitzem des de la Plataforma. I veiem avenços entre la joventut. Avenços, quan hi ha una intervenció des de la reflexió, l’escolta, introduint el respecte i les relacions sanes. Contribuint a explicar els recursos per superar situacions de violència a les aules. Oferint espais per comprovar les avantatges de la passió sense violència. Tot això per contrastar l’entorn violent que ofereix la societat a la joventut, les pel·lícules, les cançons, els espais d’oci, donen èxit als rols de la masculinitat i feminitat que imposa una cultura patriarcal, on no et pots sortir de la norma so pena de ser exclòs del grup.

En la VII trobada de la Xarxa Activa de Joventut per la Igualtat (XAJI), que hem fet al Fòrum d’enguany, hem vist els resultats del programa que realitzem als centres d’estudi. Nois i noies adolescents, es comprometen amb el suport del professorat, amb una formació i un seguiment per part de la Plataforma, a ser garants en el seu centre de la llibertat de viure sense violència. Amb el seu llenguatge, d’igual a igual.

A tots els centres hi ha casos. Però la bona noticia és que els centres on es treballa. Surten a la llum i es poden resoldre i s’eleva la consciencia contra el masclisme i el sexisme.

Hi ha molta feina pendent al Departament d’Ensenyament en aquest aspecte. La coeducació com a metodologia en alguns moments s’ha intentat posar en el centre però no s’ha aconseguit. Hi ha molt professorat que no sap que fer davant de casos de violència masclista o no saben detectar o minimitzen expressions sexistes que després es converteixen en agressions i violacions. Hem d’estar a l’alçada, són els futurs homes i dones, són la nova generació.

Doncs la prevenció, que també marca la llei catalana, l’estatal i el conveni d’Istanbul és una de les grans oblidades en els pressupostos i en els currículums educatius.

En aquests 10 anys constatem una implementació lenta i insuficient. En totes les diagnosis i avaluacions de la llei hi ha aquesta manca d’uns recursos eficients i uns models d’actuació adequats a la situació i als clamors dels carrers. La Formació als i les professionals. L’atenció a tots els nivells a les dones que travessen per processos de violència. A serveis socials, als centres de salut, als centres d’arribada de dones migrades o refugiades. La prevenció a les noves generacions. El dret a l’habitatge i a la feina. Tenim llista.

Tenim exemples. Masses exemples. Recentment en el Fòrum organitzat per la Plataforma, precisament en la taula que explicàvem que era la violència institucional, sortien casos inaudits.

*una companya explicava el suïcidi d’una dona de 26 anys que havia atès temps enrere. La dona aconsellada i acompanyada per ella va demanar ser ingressada en un centre per recuperar-se. El centre va considerar que estava bé i no va ser atesa com calia.

* Fa poc una dona fugia de casa perseguida pel seu marit, un home la va ajudar i acompanyar a la comissaria per denunciar. Quan va voler identificar-se, per si feia falta testimoni, li van dir que no calia. En canvi després al judici sí que calen testimonis…

* O per aconseguir la RAI no cal sentència ni denúncia a mossos però els i les funcionaries no ho saben i exigeixen la denúncia.

* A serveis socials tampoc reben la formació per poder atendre el que els pertoca: habitatge, ajudes econòmiques, seguiment, etc.

* I si entrem al terreny de la judicatura tenim un munt de sentències que no donen credibilitat al relat de les dones que s’atreveixen a denunciar, fins i tot hi ha jutges i jutgesses que les escarneixen.

Des del 2011 estem reclamant que el Grup d’atenció a la Víctima (GAV) torni a ser el que agafi les denúncies a comissaria, a fi i efecte que policies especialitzats puguin avaluar el risc i puguin transcriure un relat que fa la dona perquè després el judici es tinguin tots els elements per fer unes bones sentencies de protecció a les dones.

L’ICD depèn del departament de presidència, però si ens mirem els pressupostos ha quedat sempre com la germana pobre, la ventafocs dels organismes de la Generalitat.

Fa anys que sentim dir que no hi ha prou pressupost. L’últim programa d’intervenció integral contra la violència masclista estava planificat del 2012-2015 però tot just ara estan acabant el de 2018-2021. Segurament amb moltes dificultats de pressupost fins i tot per tenir una bona plantilla d’expertes que puguin assessorar com cal en polítiques de dones.

Les subvencions per entitats que estem duent a terme programes de prevenció, sensibilització i atenció, són minses i enrevessades.

Les Associacions de dones i els sectors feminitzats de les administracions estem en precari. Entomem les altes llistes d’espera dels serveis de la xarxa, entomem la necessitat de prevenció als diferents àmbits socials i després que ens trobem? Amb una llei de subvencions i unes bases que exigeixen una dedicació administrativa fora de lloc. Per altra banda l’administració ha de dedicar uns recursos immensos per poder revisar i resoldre els complicats formularis i papers.

Les licitacions per programes concrets surten a concurs i són tan ajustades de pressupost que sovint moltes entitats desestimen presentar-s’hi.

L’Institut Català de les Dones ha d’estar a l’alçada de les demandes per aquest greu problema social.

l què es pot fer des del Parlament de Catalunya?

  1. En el nou pla d’acció integral hi ha la demanda del Grup de violències del Consell Nacional de Dones de Catalunya molt concreta: “aconseguir un pressupost estable, amb perspectiva de gènere i amb increment anual per l’eix de violències i no subjecte a canvis polítics”. Incorporant una partida específica per l’abordatge de les violències masclistes. Que hi hagi un compromís del Parlament de Catalunya per aquesta partida i sigui votada. Un informe anual de l’ICD d’execució pressupostària junt amb les decisions polítiques preses. El pla d’acció que s’està elaborant surti amb una partida pressupostària clara i garantida i tingui anualment una avaluació econòmica d’una auditoria que doni compte del pressupost executat de tots els Departaments i Secretaries. Incrementar un 10% cada anys sobre el pressupost executat.
  1. Fer l’ avaluació de l’impacte de la Llei 5/2008 i dotar dels recursos adients. En atenció, prevenció i sensibilització.
  1. Estudi qualitatiu per tal de donar dades i propostes factibles per pal·liar la greu situació que es dona a òrgans judicials.
  1. Revisar la llei en els tres aspectes esmentats: considerar la violència institucional, passar per sobre de la llei d’estrangeria i crear un observatori independent per vetllar pel seguiment de la llei.



Agreixo al president del Parlament que segueixi obrint les sessions esmentant les dones assassinades. Seguint la proposta que va inaugurà la Presidenta i amiga Carme Forcadell de la que em dol profundament que estigui a la presó.

Montserrat Vilà Planas, presidenta de la Plataforma Unitària contra les violències de gènere.

Barcelona, Parlament de Catalunya, 19 de novembre de 2018